Ajuntaments rebels

El llibre de l'urbanista David Harvey Las ciudades rebeldes està a la base teòrica d'àmplies mobilitzacions de sigles polítiques de l'esquerra: Candidatures d'Unitat Popular, Compromís, En Comú, Marees, etc., que van aconseguir constituir govern en la majoria de les ciutats espanyoles més importants. Aquests governs urbans tenen com a principals finalitats: posar fi als processos d'apropiació mercantil dels espais i equipaments públics, de privatització dels centres de les ciutats, a l'expulsió de les capes més vulnerables dels seus habitatges i fins i tot de la seva ciutat. Plantegen que la ciutat sigui concebuda en la seva globalitat com un bé comú, com a fruit de la construcció col·lectiva d'una ciutadania activa, participativa i compromesa amb allò públic. La seva principal reivindicació és el dret a la ciutat, a l'ús dels seus béns, serveis i espais per a tota la ciutadania.

Ara bé, sota aquestes finalitats compartides coexisteixen diferents maneres de concebre la gestió de la ciutat per aconseguir-les i, especialment, varien els rols que assignen a l'ajuntament, al mercat, a la societat civil o al sector plural en fer ciutat. Si bé qualsevol govern té diferents sensibilitats a dins, l'interès per aquestes diferents ànimes o sensibilitats de l'esquerra recau en la seva novetat, i perquè la seva configuració encara és flexible i en consolidar-se plantejarà importants antagonismes a l'interior dels governs municipals, com a mostra el fet de les dimissions de dirigents municipals de Galícia i Madrid aquest mes de març. Hi ha tres importants ànimes en aquests governs: la tradicional, la neoanarquista i la relacional, la presència de les quals i domini d'unes sobre unes altres canvia en funció dels ajuntaments que es consideri.

La primera, pròpia de l'esquerra tradicional, planteja la municipalització gradual de tots els serveis, no només dels serveis energètics (que a causa de la situació de monopoli privat seria comprensible), sinó també dels serveis socials, esportius, culturals i de salut pública contractats externament a entitats de la societat civil i fins i tot a entitats no lucratives del tercer sector. És una ànima política molt lligada als sindicats de l'administració i planteja la tornada a uns serveis burocràtics en què la norma i els procediments prevalguin sobre l'empatia i l'atenció al ciutadà. Aquest sector, per descomptat, compta amb l'oposició no només de les entitats socials i el mercat sinó també de les altres sensibilitats del Govern, que consideren l'estatalització dels serveis públics i de la ciutat un obstacle per a la dinamització social de la ciutadania.

L'ànima rebel, denominada neoanarquista per un dels seus teòrics, CH. Saval, considera que són els moviments socials els que han de generar una nova institucionalitat, sent la tasca de l'ajuntament retrocedir en la seva incidència a la ciutat perquè sigui ocupada per la societat civil organitzada. El seu intent és que la gestió externa dels serveis municipals es dugui a terme a través d'entitats petites autogestionades lligades a moviments socials als barris en els quals se situen aquests serveis. Són partidaris de processos participatius permanents de tipus assembleari en què les entitats reivindicatives tinguin un paper preponderant. És una ànima que no té en compte que la ciutadania i les entitats del denominat sector plural són, precisament, pluralistes i per tant tenen interessos contradictoris entre elles que és necessari gestionar per aconseguir articular majories socials que són la base del bon govern de la ciutat. Si aquest corrent aconsegueix predominar portarà, a mig termini, al desgovern de la ciutat pel previsible enfrontament entre grups socials urbans davant un govern local en retirada.

Existeix una tercera ànima, la relacional, que es basa en la gestió de les relacions entre els actors implicats en les diferents polítiques i projectes. Aquesta opció entén que assegurar el dret a la ciutat per a tota la ciutadania és una aspiració àmpliament majoritària i, per tant, la gestió de l'ajuntament ha d'anar dirigida a vertebrar, en cada projecte i en cada política, la més àmplia majoria social. Planteja la coproducció de polítiques i projectes entre l'ajuntament i la societat civil, especialment amb el tercer sector, les empreses socialment responsables i entitats ciutadanes, i dóna, a diferència de l'ànima neoanarquista, un paper específic a l'ajuntament com a promotor i gestor de xarxes, així com garant d'unes normes i procediments que assegurin la gestió de les interdependències entre els actors amb criteris objectius, clars, transparents i equitatius. És l'ànima més innovadora i també la que exigeix una gestió més complexa. És una sensibilitat encara minoritària, però es va obrint camí als ajuntaments rebels. Del seu triomf depèn que es pugui aconseguir la cohesió social necessària perquè les nostres ciutats puguin afrontar amb èxit els desafiaments que comporta l'actual canvi d'era.

José María Pascual Esteve és economista i sociòleg.