El Barça no perd contra el Vila-real ni volent

El Barça segurament guanyarà la Lliga. No és una sensació, ni tampoc una certesa, sinó un clam pel joc de l'equip; per la manera en què es vencen els rivals que li disputen el títol, com l'Atlètic; per l'homenatge de col·legiats que es diuen Sánchez Martínez; i perquè no perd ni tan sols els partits més difícils, pocs com el que el va enfrontar al Vila-real. El planter de Marcelino va ser un colós davant del Barça. Va jugar molt bé a futbol, va tenir l'èpica necessària per no signar la derrota, i van ser seus els protagonistes del partit, en absència del trident del Barça. A excepció del Celta, cap dels grans ha cantat victòria al Madrigal, tampoc el Barça de Messi, Suárez i Neymar, centrifugats per la intensitat del Vila-real. Acabat el partit, no es parlava del Barça sinó de l'àrbitre, desconcertant, enemic declarat del Vila-real, un equip frenètic i admirable que va lluitar sense miraments per la victòria. Afortunat i distret, condemnat pels suplents i la falta de centrals, al Barça el van redimir els esforçats Rakitic i Mascherano.

Messi i Neymar es van mirar el partit durant vint minuts, com si no passés res de transcendent al Madrigal, insensibles el 10 i l'11 al clamor de l'afició, impassibles a les entrades desequilibrants per la banda de Bakambu, expectants per l'intervencionisme de l'àrbitre, que amonestava per igual els presents i els absents, confiats els dos blaugrana en la sort del seu equip, molt pressionat per la productivitat del Vila-real. El soroll al voltant del partit era molt intens: Arda va rematar tot just començar cap a la seva porteria en una càrrega de Trigueros, ben defensada per la mà de Bravo; el mateix Arda i Piqué van carregar amb una targeta; i els nois de Marcelino no paraven d'atacar el Barça sense que s'immutessin Messi i Neymar. Fins que el col·legiat va xiular una falta a la frontal de l'àrea d'Asenjo. Llavors Messi va aparèixer per servir el xut franc i el rebuig de la defensa groga el va recollir Rakitic, sempre a punt, més llest que els defenses, atent i diligent en cadascuna de les pilotes que toca Messi: 0-1.

El gol no va alterar gens el guió del partit: l'afició seguia encesa; el Vila-real no defallia en la seva intensitat; se succeïen les jugades dividides; i el col·legiat continuava xiulant a favor del Barça en cas de dubte: va treure la vermella a Marcelino i cinc grogues als jugadors locals; no va expulsar Piqué tot i que va colpejar la pilota amb la mà; tampoc va xiular penal a l'àrea del Barça; i en canvi va sancionar amb la pena màxima una sortida d'Asenjo a peus de Neymar, habilitat per Messi. Encara que el porter li va interceptar la pilota al brasiler, Sánchez Martínez va advertir que l'entrada va assenyalar el punt de càstig perquè el mateix Neymar batés el meta amb un llançament inspirat en Panenka.

L'aparició de Neymar va ser tan contundent com la de Messi i els blaugrana van semblar que resolien en dues jugades un partit que el Vila-real havia treballat molt bé. Els detalls acaben per condemnar els equips de Marcelino en els seus duels amb el Barça. No hi ha hagut confrontació en la qual no hagi discutit la victòria, tampoc ahir amb el 0-2.

Els blaugrana, en canvi, van afluixar quan Piqué va ser substituït. L'entrenador, que en absència del lesionat Iniesta ja havia canviat l'innocu Arda per Alves, va decidir treure el central, focus del conflicte, amb raó o sense, sempre en boca dels aficionats contraris, i va donar entrada a Mathieu. El Vila-real en va tenir prou amb cinc minuts per empatar: 2-2. Va aparèixer Denis Suárez, especialment intel·ligent en la lectura del joc, per habilitar a Bakambu i es va equivocar Busquets en la concessió d'un córner que va rematar en pròpia porteria Mathieu després del toc de l'ariet Soldado.

El partit al Madrigal va remetre al que va empatar el Deportivo al Camp Nou. Tampoc van funcionar els canvis, i si no va acabar 3-2 va ser per un dit, sobretot perquè el Vila-real va rematar més que el Barça, fins a l'últim xut d'Adrián. Els blaugrana no van respondre a la tempesta del Vila-real ni tampoc van tornar a comparèixer Messi, Neymar ni Suárez, contingut perquè sabia que una targeta li impedia jugar el clàssic. Els tres es van remetre a l'estadística: 39 partits sense perdre; nou punts d'avantatge a vuit jornades del final, i més penals a favor que mai: 16. La sensació és que el Barça controla més la situació que els partits, o això va semblar al Madrigal. No va sentenciar el títol amb un gest de grandesa i es va deixar portar per la inèrcia, exposat al monòleg d'un gran Vila-real. Encara que les derrotes no es trien a la carta, no se sap quan pot perdre el Barça a la Lliga si no va cedir al Madrigal. A veure què diu el Madrid.