Innovar o competir?

En la lògica que ha presidit el funcionament de l'economia de mercat des de sempre, la puixança d'una empresa vindria determinada per la capacitat de presentar productes o serveis propis, de més bona qualitat i més prestacions que els dels seus competidors. L'apropiació de la innovació seria la clau de la seva força. Sobre aquest principi es va organitzar tot el sistema de propietat intel·lectual, patents i registre de marques i especificitats tècniques. Com afecta la revolució tecnològica aquests principis que fins ara eren hegemònics?

Tot fa suposar que afecta de manera molt directa. Podríem estar en el punt en què la innovació més potent provingui d'espais oberts, que en comptes de tractar d'apropiar-se del coneixement i de la inventiva pròpia, vegin més eficaç i eficient col·laborar amb d’altres que treballen en el mateix sector o tema. Col·laborar seria més eficaç i rendible que competir. Si arribem a la conclusió que com més obert sigui un procés de generació de valor, més valor generarem, llavors el problema serà qui acabarà apropiant-se’n. Seria contradictori propiciar processos col·lectius de generació de valor i no preocupar-se per la captura privada i mercantilitzada dels resultats.

Som en aquest punt quan parlem d'economia col·laborativa o de producció oberta i en comú. Fa anys que constatem que la capacitat d'incorporar coneixement de manera col·lectiva i oberta canvia la producció de software o el món de les enciclopèdies. O que la possibilitat de no passar per les intermediacions que no aporten valor, saltant-se les regulacions establertes en altres contextos, provoquen greus disrupcions en la indústria de l'oci, els drets d'autor, el transport i la mobilitat, o en l'oferta d'habitacions o apartaments a les ciutats del món. Però no en tots els casos, aquestes alteracions i disrupcions han suposat la generació i assentament de pràctiques col·lectives d'apropiació de valor, sinó que en molts casos han aparegut nous espais d'intermediació (model Silicon Valley; UBER, Airbnb) que aconsegueixen extreure de manera privativa el que uns altres posen en comú.

Avui, quan les institucions i administracions públiques, des de l'Ajuntament de Barcelona fins a la UE, passant per la Generalitat, comencen a voler intervenir, és el moment de començar a discriminar i polititzar (en el sentit de tenir en compte qui guanya i qui perd en cada cas). Cal establir pautes que permetin, al meu entendre, incrementar al màxim el benefici col·lectiu, el valor comú de les noves oportunitats, que evitin al mateix temps la inseguretat jurídica que envolta moltes d'aquestes iniciatives i les relacions i obligacions laborals i fiscals que comporten.

Les recents jornades sobre “Economia col·laborativa i procomuna” celebrades a "Barcelona Activa" (procomuns.net), amb centenars d'assistents i molts experts de tot Europa, van constatar la importància a la ciutat del sector de l'economia col·laborativa en el seu vessant procomú (Guifi.net; Goteo…). I van servir per constatar la necessitat d'aprofitar aquesta dinàmica emergent per canviar les polítiques i propiciar lògiques de producció i desenvolupament econòmic que evitin els greus problemes de desigualtat i de precarització generalitzada que afecten l'economia convencional i competitiva. I aquí el paper de les administracions públiques ha de ser clau, ja que poden ajudar a arrelar i consolidar territorialment aquestes iniciatives i generar cercles virtuosos entre inversió pública en innovació i retorns socials i econòmics localment resilients.

No és totalment col·laborativa tota l'economia que aparenta ser-ho, ni forçosament és sense ànim de lucre tota l'economia col·laborativa i procomuna que va sorgint. Els discriminants són el tipus de governança que utilitzen (més tancat i opac els uns, més transparent i participatiu els altres); el tipus de software i de gestió de les dades (propietari i tancat els uns, més lliure i obert els altres); la gestió del coneixement (tancat els uns, obert els altres); o la gestió de l'excedent (estrictament privat els uns, més responsable en termes socials, de gènere i mediambientals, els altres).

La realitat és molt menys binària i més complexa, però és important, en moments d'ebullició i riquesa d'iniciatives com l’actual, poder discutir de costos i beneficis, poder pensar polítiques en un sentit o en un altre, i no quedar atrapats per lògiques que aparentment –només aparentment– ningú pot controlar.