Afinitats electives

El llibre, editat per Planeta el 1989, té un títol que és tota una declaració de principis: Sin cambiar de bandera. En aquest volum de memòries, José Utrera Molina —jerarca franquista des del 1956, ministre d’Habitatge amb Carrero Blanco i ministre secretari general del Moviment amb Arias Navarro fins al març del 1975, quan va ser destituït per ser massa ultra— exhibeix un fervor gairebé religiós cap a la figura i l’obra del seu caudillo i una fidelitat ideològica infrangible: “No estic disposat a oblidar què vaig ser, ni em penedeixo per tant del que sóc. El passat, el present i el futur enllacen la meva irrevocable vocació falangista”.

Com a lògica conseqüència d’això, el relat d’Utrera Molina considera Joan Carles de Borbó un perjur, i Torcuato Fernández-Miranda, Adolfo Suárez i molts altres artífexs de la transició una colla de traïdors. Segons ell, la destrucció de l’“Estat del 18 de juliol” es va aconseguir “no per la força dels adversaris, sinó per la covardia de qui més obligats estaven a defensar-lo”, i el resultat, “segons els termes de la Constitució”, és una vida política “en què tota la gallardia és inexorablement condemnada i tota la lleialtat al que va ser el nostre passat, maleïda i proscrita”.

Francofalangista irredempt, Utrera va batejar el primogènit dels seus vuit fills amb el nom de José Antonio —no cal preguntar en honor a qui— i va casar la tercera, María del Mar, amb Alberto Ruiz-Gallardón. Però si porto tot això a col·lació és perquè, gairebé nonagenari, el nostre personatge continua actiu en el debat polític. La setmana passada, sense anar més lluny, va publicar a l’Abc l’article titulat España desamparada: una crida per “evitar les terribles conseqüències d’un nou front popular”, presumpta aliança que “propugna la liquidació de l’essència d’Espanya, de les forces armades, de les tradicions i les banderes...”. “He de proclamar —escriu un angoixat Utrera— la meva profunda preocupació davant del perillós abisme que s’obre en l’horitzó proper de la meva pàtria.

Aquest mateix dilluns, entrevistat per un redactor d’El Mundo, l’exsecretari general del partit únic franquista reblava el clau: un govern amb Podem portaria Espanya “altra vegada cap a una guerra civil”. “M’ofereix més simpatia Ciutadans”, concloïa. Això últim no és estrany, si recordem que el 26 de setembre passat (vigília dels comicis catalans del 27-S), Utrera va publicar en un digital amb nom expressiu (Arriba) una peça titulada Cataluña nunca dejará de ser española, en què es podia llegir: “Estem en vigílies d’un esdeveniment inigualable, d’una traïció que posa els pèls de punta (...). Jo acuso el senyor Mas de traïdor”.

No, naturalment, no es pot responsabilitzar Ciutadans de les simpaties que li professa José Utrera Molina; algú que —dit sigui de pas— no ha mostrat mai cap penediment ni ha demanat perdó ni disculpes per haver servit durant dècades una dictadura sanguinària... i que, tanmateix, continua publicant terceres en un diari tan respectable i benpensant com l’Abc. De la mateixa manera que —suposo— no es pot responsabilitzar el conjunt de l’independentisme català de les simpaties que li ha manifestat últimament Arnaldo Otegui... i que tant han fet salivar a algun columnisme unionista. Cert, les organitzacions independentistes no han rebutjat expressament les floretes d’Otegui; tampoc no tinc notícia que ningú de Ciutadans hagi renegat de simpatitzants amb el perfil del sogre de Ruiz-Gallardón, membre del consell de ministres que va “validar amb la seva signatura” l’execució de Salvador Puig Antich.

En tot cas, la irrupció del senyor Utrera —aquest vell paladí de la “democràcia orgànica”— en l’insòlit escenari de bloqueig que ofereix ara mateix la política parlamentària espanyola m’ha suscitat una modesta reflexió. Des de fa dècades, des de molt abans de l’eclosió sobiranista, periodistes, articulistes i fins i tot historiadors han estat buscant elements objectius (contactes, idees, afinitats...) que connectin el nacionalisme català amb el feixisme, el nazisme, etcètera. Els resultats de l’esforç són menys que minsos.

En canvi, no sembla que hagi atret gairebé ningú la tasca de reconstruir la genealogia del nacionalisme espanyol, partint de les seves expressions actuals (el PP, Ciutadans, bona part del PSOE) i remuntant-se fins als orígens i les fonts inspiradores, més sovint uniformades de caqui o de blau bergara que vestides amb camisa blanca i corbata. I mira que seria una tasca fàcil, quan el falangista Utrera pot simpatitzar amb Ciutadans sin cambiar de bandera!

Joan B. Culla i Clarà és historiador.