Sobiranies i democràcia

Aquestes setmanes, i les que seguiran, esperem que cada vegada més com un eco que com un rugit, hem sentit molt a parlar de la ruptura de la sobirania. Tot això en relació amb la proposta del referèndum a Catalunya i en la mateixa enunciació de la concepció plurinacional de l'Estat. En el mateix moment que Sánchez rebia l'encàrrec d'investidura, Rivera avisava del perill de qualsevol aliança amb nosaltres, ja que defensàvem un concepte tan disgregador com el d'Espanya com una “nació de nacions”.

Aquest concepte no l'hem utilitzat, però la ignorància de Rivera sobre el que parlava ens indica un dels problemes per desenvolupar el debat. El concepte “nació de nacions” és precisament un dels que va fundar el debat constitucional i no una aportació trencadora “catalanoiraniana”. Pel ponent Peces-Barba, “l'existència d'Espanya com a nació no exclou l'existència de nacions a l'interior (…) de la nació de nacions que és Espanya”. De fet, és en aquest mateix debat on es parla de principis que ara farien esquinçar les vestidures dels nostres aprenents d'Adolfo Suárez. Si per Peces-Barba existien diverses nacions, per Miquel Roca en l'articulat constitucional s'acceptava “tota una realitat: que Espanya és un Estat plurinacional i, per tant, aquestes nacionalitats que integren Espanya tenen una sobirania originària i que en la cessió de part de la seva sobirania es defineix la sobirania de l'Estat”.

El concepte “nació de nacions” és precisament un dels que va fundar el debat constitucional

Encara que el problema no rau només en aquesta ignorància sobre els propis orígens, sinó que també hi va haver tensions allunyades de qualsevol criteri democràtic. Si del que es tractava era de reconèixer una realitat plurinacional la veritat és que aquesta viurà en permanent tensió amb l'intent de construir l'Estat a partir dels preceptes de l'Estat nació del XIX, subordinant les realitats nacionals a una única nació de referència. Aquesta tensió tindrà com a correlat les successives fases de descentralització i recentralització competencial com a manera de sublimar un problema de fons no resolt. Aquest problema ha esdevingut central en la crisi democràtica i de sobiranies que estem vivint des del 2008: la imposició de polítiques de retallades opera des de la troica cap als Estats i des de l'Estat central cap a les comunitats autònomes. Aquest procés compleix una doble funció: satisfer les pulsions centralistes i assegurar que les retallades es facin sobre els drets socials garantits per les comunitats autònomes.

Seguint el camí invers, el desafiament davant d'aquesta agressió es va plantejar de baix a dalt i des de les perifèries cap al centre, es va plantejar com un problema de democràcia, com un problema de sobiranies, procés en el qual les sobiranies no es fragmenten ni es destrueixen, es reconstrueixen sobre nous principis. Els responsables de destruir-les són tots els que van oblidar que servien el poble, per pensar que servien millor un futur posat en un consell d'administració. Aquells que es volen agrupar entorn d'un gran Partit Patriota, que en realitat ha estat al servei d'un partit, aquest sí real, de l'exterior, destruint amb cada nova decisió la sobirania popular, com així es va fer amb la modificació de l'article 135. Herrero de Miñón deia en el debat constitucional que la realitat nacional era abans de res “la voluntat de viure junts”. Un projecte difuminat en oblidar bona part dels dirigents polítics que la nació és un “plebiscit diari” i en el qual la realitat de les nacions subordinades emergeix amb tota la seva força. De fet, en aquest mateix debat el plantejava millor que ningú un altre diputat d'UCD, Martín d'Oviedo: “Diguem-ho amb tota claredat, en la hipòtesi que un poble d'Espanya pretengués certament el supòsit constitucional a l'autodeterminació, cap Constitució li ho podrà impedir”.

Però si això ha passat per dalt, per baix s'ha generat una nova realitat dinàmica de canvi, més connectada amb les transformacions del segle XXI que amb el vell Estat nació al servei d'encotillar sobiranies cap avall mentre es venen cap amunt. Una nova realitat que des de la fraternitat construeix projectes de nou compartits molt més concordes amb les dinàmiques econòmiques i socials actuals que travessen velles fronteres. En aquest conjunt de propostes se supera la vella concepció de l'Estat nació per caminar cap a l'acceptació plena de la realitat plurinacional, que passa per assumir el dret a decidir, en un marc de sobiranies plenes i compartides.

Xavier Domènech és diputat i portaveu d'En Comú Podem al Congrés.