Espanya s’allunya

L'acord per a un govern reformista i de progrés” firmat pel PSOE i Ciutadans confirma el desconcert espanyol davant l'escenari polític català. Es repeteix una vegada i una altra que el procés independentista —o la qüestió territorial si es prefereix— figura entre els tres o quatre problemes fonamentals que haurà d'afrontar el pròxim govern i, tanmateix, al document al·ludit, no apareix ni una sola menció específica a aquest conflicte. La referència més directa és aquesta frase: “oposar-se a qualsevol intent de convocar un referèndum amb l'objectiu d'impulsar l'autodeterminació de qualsevol territori d'Espanya”. Fora d'aquesta, vagues, i, en algun cas, al·lusions inquietants com una reforma imprecisa del Títol VIII de la Constitució —de música manifestament recentralitzadora—, una referència “al pes ponderat de cada llengua en l'horari escolar" o algunes frases d'un epígraf titulat “la cultura com a eix vertebrador del país".

La situació catalana va camí de convertir-se en el gran fantasma del procés de formació de govern. Hi ha coincidència a dir que és una qüestió clau, però excepte Podem, cap partit no és capaç de fer un pas endavant per construir una resposta política, per por de la reacció d'una ciutadania en la qual s'ha fomentat el discurs del greuge català en simetria amb el greuge espanyol al Principat. En la cultura política espanyola, Catalunya és territori apatxe. Només així s'entén que des del 2012, quan l'independentisme fa el tercer gran salt, ni el PP amb majoria absoluta ni el PSOE hagin fet una sola proposta digna d'aquest nom als catalans. I ara PSOE i Ciutadans segueixen en la lògica de la política del No de Rajoy.

El PSOE viu instal·lat des de fa vint anys en el tòpic del federalisme sense que li hagi aconseguit donar cap concreció legal. I Ciutadans és avui el representant genuí de l'unionisme, és a dir, del rebuig sense contemplacions a la sobirania. Però, en realitat, el que confirma el seu acord programàtic és que l'Espanya oficial és cada vegada més lluny de la Catalunya institucional incapaç de trobar l'espai i el llenguatge per a la interlocució amb el govern català i amb els partits sobiranistes.

Es diu que Catalunya se'n va. I en la mesura que formalment el pla de desconnexió segueix el seu ritme podria ser cert. Però Espanya ja fa molt temps que s’allunya, almenys des de la ruptura provocada per la resolució de l'estatut del 2006 i la inefable campanya anticatalanista que el PP va portar per tot el país. Si els dos van en direcció contrària és difícil trobar-se. Tret que, parafrasejant Umberto Eco, com que la terra és rodona, al final s'acabaran trobant.

L'allunyament com a opció política? Davant la falta d'imaginació per actuar políticament es decreta Catalunya invisible i es confia que la ignorància mútua finalment dilueixi el problema. Davant la falta de coratge per donar un reconeixement als catalans que pugui generar granissades en altres parts d'Espanya, s'opta per l'ajornament sine die de qualsevol resposta. I per fer suportable l'atzucac, els partits espanyols es limiten a repetir que no passarà res perquè la independència és impossible i la relació de forces està de part seva i al final imposarà el seu pes.

Tan gran és l'abisme cultural, tan difícil és fer-se una composició de lloc sobre el marc mental en què es mou cada part, que no hi ha ni els mínims codis de comunicació per asseure's a parlar? Paradoxalment, hi ha en aquest moment més consciència a Catalunya que a Espanya del fet que cal enfilar alguna via de diàleg, perquè donar-se l'esquena com a mètode condueix a un impasse. Deia el president Puigdemont a la SER: asseguem-nos i parlem, encara que només sigui per posar per escrit tot allò en què no estem d'acord. Pot semblar poc, però és més que reduir la qüestió catalana a tres línies de rebuig frontal en un document de 66 pàgines. Diuen que Catalunya se'n va, però ja fa temps que Espanya se'n va anar. Fa anys que Madrid desconnecta de Catalunya, i substitueix la política per la resposta judicial, com si la llei fos ja l'únic nexe d'unió. És l'estratègia del PP i de Ciutadans que el PSOE ha comprat. Reconeixement de facto d'un fracàs polític.