Jo confesse

El títol està en valencià. És arribada l’hora de dir les coses pel seu nom, de donar la cara tot i les mirades de retret, d’admetre la culpa i el pecat. Jo confesso que consulto el Diccionari Normatiu Valencià, el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Sé, a més, que en el gremi dels esforçats de la lletra no sóc l’únic, perquè el diccionari de l’AVL està emergint com l’obra de consulta (obligada?) de tots aquells que, un moment o altre, han de corregir textos en valencià, sense anar més lluny la columna «Cartes de més a prop» que publica setmanalment el Quadern. Sí, és clar que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja està pensat per abastar tot el domini lingüístic catalanòfon, però quan un supera la tanca del prejudici acaba acceptant que la possibilitat de consulta d’una obra específicament valenciana, i de notable qualitat, no és sinó un element a favor. Com més recursos, millor.

Dono per fet, així mateix, que si hi ha correctors que, del Principat estant, consulten el diccionari valencià, deu ser unànime el seguiment de l’obra a les mateixes terres valencianes. D’alguna manera no sé com, un material sorgit d’una entitat de gènesi espúria (sota mandats del Partit Popular, i amb la sospita de constituir-se en el Gran Aval del secessionisme lingüístic) ha acabat congriant una acceptació que obliga a replantejar moltes coses, perquè és evident que tant el diccionari com la mateixa AVL han vingut per quedar-se. I el mateix sospito que passa amb les instruccions gramaticals, sobretot en sintaxi, que s’han avançat a la promesa nova gramàtica de l’IEC.

Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, a les preguntes del Quadern sobre les relacions amb l’AVL —«No hi ha relacions», va respondre—, deia emmotllar-se a les directrius de l’Institut, però ja apuntava la necessitat de tenir en compte el discurs de la nova política valenciana: “Hem de començar a fer una reflexió tots plegats a la vista del que pensen les noves autoritats del govern valencià sobre aquests temes”. Per si hi ha algun dubte “del que pensen”, el conseller de Cultura, Vicent Marzà, va ser prou explícit en la seva visita a l’AVL el passat 5 de febrer, tot reconeixent “l’enorme tasca de dignificació que ha fet i que cal que continue fent la màxima institució en matèria de normativa lingüística, ja que el valencià és el principal tresor que tenim com a poble”. Alerta al sintagma “màxima institució”.

El temps i els fets consumats corren en contra de l’IEC, que té pocs arguments per defensar el conegut model “polimòrfic i composicional” i, a la vegada, actuar amb recel contra una institució que ha dut aquests polimorfisme i composicionalitat fins a l’extrem tot proposant que, en lloc d’un sol centre normatiu rector, el català esdevingui llengua pluricèntrica, com ben mirat n’hi ha d’altres. Dos factors juguen a favor d’aquesta interpretació del paper que està fent l’AVL: d’una banda, el fet que no hagi trencat mai la filiació de la llengua, ni tan sols sota pressions polítiques; i de l’altra, la limitació de la pròpia actuació a l’àmbit estrictament valencià, sense la pretensió de bastir una normativa paral·lela vàlida per a tot el domini lingüístic.

No és que entre l’IEC i l’AVL s’hagin trencat els ponts; és que no n’hi ha hagut mai. I potser cal començar a fer una certa gestualitat que permeti coordinar esforços amb vista a regular un instrument —la llengua, ni més ni menys— que tots compartim i diem estimar. Una idea: fa poc l’Institut ha incorporat al seu diccionari en línia l’opció de buscar la mateixa paraula en quatre recursos en línia més. Doncs no estaria malament afegir-hi una cinquena i valenciana opció.