Torna el Parlament

1. Amb el seu vot del 20-D, els ciutadans han tornat al poder legislatiu la centralitat que li correspon en un règim parlamentari i que els dos grans partits li havien arrabassat en benefici del poder executiu, amo i senyor en el repartiment de poders. En cert sentit, es podria parlar de retorn del règim polític al seu moment fundacional. Perquè en els primers anys de la democràcia, malgrat la incultura caudillista de la qual veníem, el Parlament va ser l'eix central de la vida política.

Ho va ser com a espai simbòlic (la imatge de Dolores Ibarruri i de Rafael Alberti a la mesa d'edat de la sessió de constitució del primer Parlament va quedar com un signe inequívoc de ruptura), ho va ser com a assemblea constituent i ho va ser com a escenari de la confrontació democràtica, amb moments d'altíssima tensió. Torna el Parlament com a clau del règim i es nota la falta d'entrenament d'una classe política massa acostumada al mano i disposo del totpoderós president del Govern.

2. Aquests dies es parla molt de la transició, amb certa malenconia i amb les deformacions pròpies del pas del temps i de la memòria. Es tracta del període que s'obre amb la mort de Franco i culmina amb la majoria absoluta del PSOE el 1982, que és el moment en què la transició es pot donar per acabada, encara que la ratificació final va ser la firma del tractat d'adhesió a la Unió Europea el 1985. D'aquests anys, en va sorgir el mite dels consensos de la transició al qual s'apel·la sistemàticament aquests dies en què la política espanyola ha entrat en una grau d'imprevisibilitat que no s'havia produït des d'aleshores. No sé quina transició van viure o qui els l’ha explicada. Perquè més enllà dels acords que van permetre consensuar la nova Constitució, no van ser precisament uns anys tranquils. O és que ningú no recorda com van mortificar Adolfo Suárez els seus socis de l'UCD, enmig del so dels sabres incitats pels poders de l'antic règim entossudits a acabar amb l'experiment en curs i tornar a la dictadura, o de com el va rematar el PSOE en una despietada campanya contra seu? Aquells episodis han esdevingut tradició: tots i cadascun dels presidents han hagut de suportar abans de marxar una despietada campanya de desqualificació política i moral. Tots excepte Rajoy, que s'ha enfonsat sol.

3. Els ciutadans han promogut, amb el seu vot, un protagonisme més gran del Parlament, amb la qual cosa han provocat una certa revolució en la cultura política instal·lada. L'última legislatura ha estat un compendi de la pitjor de les majories absolutes: arrogància, menyspreu al Parlament —ni una sola comissió d'investigació malgrat l'allau de casos de corrupció del PP, absència de debat en qüestions fonamentals com el rescat de l'economia espanyola—, menysteniment de l'oposició, ús partidari —o més ben dit, patrimonial— de les institucions de l'Estat, retallada sistemàtica de drets i llibertats. Alliberada la política de la cotilla de la majoria absoluta, la percepció és de confusió, però també de més amplitud de joc. I el primer que s'ha constatat és que res no fa tant de mal a la política democràtica com la resistència a assumir responsabilitats. Recolzat en la majoria absoluta, Mariano Rajoy es va negar a afrontar com calia el cas Bárcenas. I ara ell i tot el seu partit ho paguen. Fa dos mesos en campanya electoral, Mariano Rajoy encara presumia d'haver salvat l'economia espanyola. Ara, ha quedat fora de combat per la corrupció, incapaç encara de reconèixer el naufragi moral del PP.

Sense malenconies, sense evocar arcàdies que no van existir, perquè la política és dura per definició, cal canviar de registre. I fer de la interrelació virtut. La política és lluita pel poder, per molt que s'apel·li a l'interès general. L'interès general és un concepte molt relatiu, funció de les relacions de forces en la societat. Sempre en beneficia uns més que d'altres. I els beneficiaris són precisament els que tenen poder per camuflar l’interès propi com a interès general. Però el veritable sentit de la política democràtica és donar veu als que no tenen cap altre poder que el vot. I configurar d'aquesta manera una idea de l'interès general que no sigui patrimoni d'uns quants. És temps d'escoltar.