Del silenci a la transparència

He parlat sovint de la transparència en parlar de les perspectives futures de la nostra societat. Ho he fet des d'un doble enfocament: com la simple descripció d'una realitat provocada per l'evolució de la tecnologia, però també com l'expressió d'un desig per millorar la qualitat de la nostra vida social i política. Vulguem o no, la societat és més transparent; i molts volem que ho sigui en molts aspectes, tot i que evitant alguns problemes. Aquests últims dies, en relació amb temes de corrupció, de pederàstia o de frau fiscal, hi ha hagut una explosió informativa que, afortunadament, ha trencat silencis, però també ha creat confusions. Repassem-ho.

1. Tecnologia. Recordem els quatre avenços tecnològics que han propiciat aquesta nova situació: la digitalització de la informació, la seva gran facilitat de transmissió, l'increïble augment de la connectivitat i el caràcter bidireccional de la circulació per les xarxes. Una vegada digitalitzada i transmesa, la informació ja no mor; les paraules se les emportava el vent, però els bits queden emmagatzemats a diversos servidors. Tothom pot estar connectat amb tot el món a través d'Internet; i tothom pot deixar de ser un simple receptor per convertir-se en emissor d'informació cap a la xarxa. S'ha acabat el monopoli dels mitjans clàssics (premsa, ràdio, TV) per crear informació.

Facebook ha emmagatzemat 100 milions de gigabytes de vídeos i fotos en els últims tres anys, i actualment incrementa el seu arxiu amb 300 milions de fotos diàries. Se suposa que Google té emmagatzemats més de 10.000 milions de gigabytes, que equivalen a uns 15 bilions de llibres. Cal regular com es pot explotar racionalment, i amb quina finalitat, tota aquesta informació, però segurament hi ha molt poques coses que hagin passat per la xarxa, i que no hi siguin...

2. Silenci i impunitat. Ens hem d’alegrar i afavorir aquesta evolució, ja que suposa un fort atac a l'ocultació. És clar que molts comportaments delictius, o simplement rebutjables, no haurien tingut lloc si no s'hagués partit d'una confiança en el silenci, que té com a conseqüència la impunitat. No estic parlant només de casos relacionats amb el sector públic, que tenen una especial gravetat, sinó també d'altres d'àmbit més privat, però amb repercussió sobre terceres persones.

La possibilitat d'imposar el silenci ha anat disminuint en paral·lel a l'augment de la capacitat de crear i difondre informació. I la possibilitat de destruir proves s'ha reduït molt per l’increment del nombre i la diversitat dels magatzems de dades, sempre que aquestes s’hagin digitalitzat i transmès. Abans es buscaven papers, després es feien fotografies o es gravaven converses telefòniques, i ara es poden rastrejar, legalment o il·legalment, discos durs propis, ordinadors i servidors propis o aliens...

3. Rumor i intoxicació. Hem de passar del silenci a la transparència; però hem d'evitar passar del silenci al rumor. La informació ens serveix per formar-nos judici sobre fets, persones o organitzacions. Per això és imprescindible distingir i identificar informació rigorosa, informació dubtosa, rumor i intoxicació. L'explosió de la quantitat d'informació, i de la quantitat de fonts, ho fa cada vegada més difícil; però encara ho complica més l’atenuació dels criteris que permetien fer parcialment aquesta classificació: credibilitat, professionalitat, rigor o independència.

Sempre que hi reflexiono arribo a la conclusió que no podem ni hem de fer passos que redueixin la llibertat que aquesta nova situació ha donat a les persones, però sí que hem de prendre dues mesures preventives (prohibició de l'anonimat i establiment de mecanismes de rastreig i identificació) i unes altres dues de sancionadores (exigència de responsabilitats i aplicació de penes administratives o penals, si arriba el cas).

Aquestes mesures s'han d'aplicar tenint en compte que la falsedat es produeix tant per ocultació com per deformació. La transparència elimina el silenci i elimina el rumor. En el fons, és tornar a la coneguda expressió: “La veritat, tota la veritat i res més que la veritat...”.

Joan Majó és enginyer i exministre.