Integrats i sospitosos

1. Fins on es pot estrènyer el camp d’allò que és possible en un règim polític perquè pugui seguir anomenant-se democràtic? Aquests dies, el llarg debat postelectoral espanyol gira al voltant de dues qüestions: l'apel·lació a la realitat enfront del que anomenen “aventures”, “il·lusions nascudes d'experiències ja fracassades” o “intents de desmantellar la convivència”, i la discriminació entre partits homologats i partits als quals se'ls nega la legitimitat per governar. El debat polític és substituït així per un debat sobre el marc d’allò que és possible, a partir d'un principi d'exclusió. És la penosa discussió sobre les línies vermelles.

La democràcia es defineix per la seva capacitat inclusiva. Dibuixar, en funció dels interessos de les elits, un espai de delimitació entre el que està integrat i el que és radical és extremadament perillós. I condueix inexorablement al que estem veient des de fa temps: esforços agosarats per restringir l'espai del que és socialment acceptable, com estem veient amb l'ús cínic de les víctimes del terrorisme per justificar la limitació permanent de la llibertat d'expressió. Quan s'entra en el territori dels delictes subjectius, atribuïts a pulsions i sentiments com l'odi, l'exaltació o el menyspreu, es lliuren al poder uns espais de discrecionalitat que condueixen directament a l'abús.

No cal ser un seguidor de Nietzsche per saber que tot és interpretació. La lluita per la determinació del que s'entén per realitat és essencial en la política. I d'aquí, la reiteració fins a l'infinit de la distinció entre partits constitucionals i partits anomenats radicals o populistes, la qual cosa equival a dir partits als quals estem disposats a permetre que governin i partits als quals no estem disposats a deixar-los manar perquè no s’adeqüen al marc definit, pels qui tenen l'hegemonia, com a adequat.

Radical: pensar les coses en la seva arrel. Una impertinència quan les lleis de la societat espectacle estan conduint a un narcisisme gairebé obscè, sense jerarquia del rigor i la paraula. Però precisament en aquest terreny els partits assenyalats com a radicals no queden enrere respecte dels convencionals, s'han integrat ràpidament. Populista: aquell que fa promeses sabent que és impossible complir-les. Realment algú creu que els partits integrats estan lliures d'aquest pecat? Reviseu la campanya electoral del PP del 2011.

2. Es parla en nom dels valors propis del sistema, però en realitat, el criteri de discriminació és prosaic: els partits susceptibles de ser controlats i els partits que podrien fugir del control. Tant és així que es nega a Podem la possibilitat d'entrar en un govern per la seva proposta d'obrir un nou procés constituent per reformar el sistema i es rebutja el suport parlamentari dels independentistes per la seva voluntat de buscar una forma democràtica de desconnexió amb Espanya i, en canvi, ningú posa en dubte la condició del PP com a aspirant a seguir governant, malgrat haver saquejat les institucions en alguns dels llocs en què ha gaudit de majories absolutes. Són aquests, els valors que es defensen?

Podem o els independentistes no hi tenen cabuda per les seves intencions més o menys hipotètiques. Però ningú qüestiona el PP que en alguns llocs, per exemple, València, ha actuat com una trama criminal organitzada. Podem ha respectat sempre les regles del joc però es posa en dubte la seva habilitació per a tasques de govern pel fet de desafiar la casta en nom d'una entelèquia anomenada poble. No obstant això, ningú s’escandalitza que un partit d'ordre, el PP, en molts llocs on ha manat, hagi disposat a voluntat de diners públics, en benefici del partit, d'alguns dels seus membres i de les xarxes de corrupció, sense que la seva direcció hagi assumit cap responsabilitat ni s'hagin produït els canvis necessaris per fer creïble un propòsit d'esmena, que fins al dia d'avui no ha estat pronunciat. Sense posar-se vermell, Rajoy insisteix que fora del PP no hi ha salvació i els mitjans segueixen repetint que només és desitjable una combinació PP, Ciutadans, PSOE. De què estem parlant? Quin és el criteri d'homologació? Per què Podem no, i el PP, sí? Em sembla que tothom ho té clar. I el que irrita és que Podem i d’altres ho posin en evidència.