Els Beatles ens visiten

Que llegan los Beatles. Cuatro chicos de Liverpool en la España franquista (1964-1975) és, malgrat la seva condició d’opuscle, una muntanya aclaparadora de dades, necessàries, fruit d’una investigació exhaustiva. Però el fet que diferencia aquesta obra d’altres que han tractat el mateix tema és situar la visita dels Beatles en un context històric que ens permet fer una radiografia d’un règim franquista encara ben viu a través de la reacció que va tenir davant la visita dels “quatre peluts”, vistos llavors com una perillosa influència per a l’esperit ferm, sa i patriòtic de la joventut espanyola. 

No deu ser casualitat que l’autor d’aquest llibre, Magí Crusells, sigui precisament historiador de la Universitat de Barcelona; és per això que aquesta contextualització apareix nítida, tot oferint potser els millors moments de l’obra. No cal dir que la profusió de dades des que un empresari anomenat Francisco Bermúdez va pensar d’organitzar a Espanya dos concerts dels Beatles, ja mítics Pirineus enllà, fins que aquests concerts van tenir lloc, és d’un gran detallisme, i el lector agraeix que aquestes dades es fixin amb rigor.

Al marge de l’aparició de personatges genuïnament espanyols, com aquell Pirulo que venia llaminadures i es va presentar al concert de Madrid amb una pancarta i unes tisores sota el lema “Los tenemos que pelar”, es poden destacar cròniques periodístiques com la del diari ABC, relatant la rebuda del quartet a l’aeroport de Barajas: “Donde la psicosis que parece acompañarles (als Beatles) ha quedado prácticamente inédita. Por lo visto, nuestros ye-yés demuestran una laudable moderación... Los españoles somos muy distintos de otros pueblos”.

Aquesta intenció de diferenciar un poble espanyol tancat en si mateix de la resta del món, pecaminós, és una constant en les cròniques periodístiques de l’època, entestades a restar importància a una visita que, explica l’autor, va tenir lloc perquè Camilo Alonso Vega, ministre de Governació, va fer cas del parer del Governador Civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire, que indicava que els Beatles eren ben vistos per la casa reial britànica, i que prohibir els seus concerts seria un escàndol encara més gran que veure les seves melenes per Espanya. La premsa, queda ben clar al llibre, hi va tenir un paper bastant funest, i diaris com Ya al·ludien carregats de menyspreu que “las canciones de los Beatles fueron berreadas por sus hinchas”. Només Albert Mallofré a La Vanguardia va fer un comentari equànime del concert barceloní del grup de Liverpool.

El llibre, ric en anècdotes —els empleats del barceloní hotel Avenida Palace, on van fer estada els components dels Beatles, van falsificar part dels autògrafs dels membres del grup per repartir-los entre la multitud que els escridassava a l’exterior, explica l’autor—, recull també el paper de la censura musical espanyola i de la censura cinematogràfica (Crusells és autor de diversos llibres d’aquest art, com La Guerra Civil española: cine y propaganda i, amb Alejandro Iranzo, The Beatles, una filmografía musical) i bibliogràfica aplicada al quartet i als seus membres, ja en solitari durant les seves carreres posteriors.

Fotos, documents i reproduccions de revistes de l’època il·lustren un llibre que, amb l’excusa de la visita dels Beatles, explica, en el fons, com eren Espanya i la seva censura. I no fa pas tant de temps, de tot plegat..