Qui dorm al carrer a Barcelona?

Ja fa 10 anys de l’assassinat de la Rosario, una dona sense llar que dormia en un caixer de Barcelona. Aquell fet ens va commocionar com a ciutat però no prou, malauradament, per canviar la mirada de la majoria social sobre el sensellarisme. La porofòbia, l’odi a la pobresa, és una de les cares d’una societat que es va deshumanitzant i que rebutja cruelment el retorn en rostre humà de les profundes desigualtats existents.

El que passa habitualment és la indiferència, la voluntat d’invisibilitzar o de no veure allò que no ens agrada. Aquesta és la resposta habitual i també té conseqüències. Com a Ajuntament de Barcelona, entenem que cal combatre la desigualtat i alhora canviar la mirada i l’abordatge de les seves conseqüències sobre les persones. Per això cal fer visible i reconèixer quines són les xifres a la nostra ciutat però alhora, no deixar de pensar mai que darrere de cada número hi ha una persona o una llar trencada. Sense sensibilitat no hi ha humanització de les polítiques i, sense aquesta humanització, no és possible la transformació social.

La Diagnosi 2015 sobre el sensellarisme a Barcelona indica que a la nostra ciutat dormen al carrer cada nit entre 700 i 900 persones; al voltant de 400 viuen en assentaments i unes 1.600 són ateses en recursos residencials de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL), que coordina els esforços de les entitats especialitzades de la ciutat i l’administració municipal en la lluita contra les formes més dures d’exclusió residencial.

Gràcies a l’esforç de coordinació entre entitats i serveis municipals, Barcelona és una ciutat que té un bon coneixement de la realitat del sensellarisme més extrem. Coneixem l’evolució de l’exclusió residencial que es manifesta a la via pública i del nombre i les característiques de les persones que resideixen o pernocten en equipaments especialitzats. Malauradament, aquesta coordinació entre entitats i administració i la sistematització i la publicació periòdica de les dades no és habitual en les ciutats del nostre entorn i es fa molt complicat establir comparatives. Però la por de reconèixer el problema del sensellarisme no pot frenar el coneixement, perquè sense coneixement rigorós les polítiques es dissenyen responent a estereotips que, massa sovint, tenen poc a veure amb la realitat.

En la diagnosi de la XAPSLL no només es fa una aproximació quantitativa a la situació de les persones sense sostre i sense llar, també es presenten els resultats d’una recerca qualitativa que dóna veu als afectats. La combinació de les evidències que presenten investigadors i dels testimonis dels qui viuen la duresa del carrer en primera persona ens permet afirmar amb convicció que els “sense sostre” no són un col·lectiu diferent de la resta de la ciutadania. No hi ha un perfil únic, sinó molts. Els itineraris vitals per arribar a aquesta situació són tan diversos que la principal característica que tenen en comú les persones sense llar és, precisament, que no tenen una llar. I això té una conseqüència clau en l’enfocament de les polítiques: cal considerar el sensellarisme com un problema d’accés a l’habitatge i no una patologia social.

En la resposta institucional a les formes més extremes d’exclusió de l’habitatge, doncs, s’han de construir models d’intervenció dirigits a proporcionar una llar i no només un sostre. Les persones que han viscut situacions de carrer necessiten reconstruir la seva vida amb l’estabilitat que proporciona una llar i els permeti recuperar vincles socials i emocionals imprescindibles per a totes les persones. Per això és necessària una decidida aposta per metodologies com el housing first (primer la llar) amb les quals l’accés a un habitatge individual i estable és el primer pas del procés d’acompanyament social. En paral·lel a l’expansió d’aquesta modalitat d’intervenció contra el sensellarisme, cal una aposta per uns equipaments més petits, on es pugui conservar la intimitat, més flexibles en les seves normatives i la temporalitat de les estades i prou acollidors per tal que les persones ateses puguin reconstruir un projecte de vida.

Però també cal un canvi d’enfocament, les persones sense llar són veïns i veïnes de la nostra ciutat, que tenen veu i voluntat de participar. Escoltar-les activament, com ens revela l’estudi, ens confirma que elles són les veritables expertes, les que saben què cal per enfrontar-se a una situació impossible d’imaginar per qui no l’hem viscuda: sobre el temps que arriba a ocupar a una persona dedicant-se a sobreviure; que la vergonya de no tenir la intimitat d’una llar comporta trencar vincles familiars; els abusos i l’assetjament que viuen les dones que estan al carrer...

Per això no podem continuar pensant la ciutat sense donar veu i mirar de cara les persones sense sostre. Cal desenvolupar eines de participació en el disseny de polítiques per implicar qui sempre s’ha considerat objecte passiu de les actuacions municipals. Empoderem les persones, combatem estereotips, treballem pel dret a l’habitatge i reconstruïm els vincles entre veïns i veïnes. Recordem la Rosario perquè mai més això torni a passar als carrers de Barcelona.

Laia Ortiz, Tinenta d’Alcaldia de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona