Brunetti es fa ecologista

El proper cas del comissari Brunetti (ja serà el 26è) transcorrerà segur a Venècia i tindrà, de manera molt combativa molt probablement, una trama vinculada a un delicte ecològic. Ell és feliç en la seva vida privada, però a mesura que passa el temps cada vegada té una mirada més pessimista del món. Brunetti, en el fons, reflecteix l'estat d'ànim de la seva creadora, Donna Leon, que es va mostrar així, vitalista i activista verda (“fanàtica”, admet) amb el tema de la destrucció del medi ambient, durant la seva estada a Barcelona, on va recollir aquest dijous el Premi Pep Carvalho en el marc de la BCNegra, el festival de literatura policíac.

“Per què tenen cares tan serioses? Que som al Mediterrani!”, animava l'escriptora, defensora d'aquest estil de vida que ha etiquetat fins i tot una part del gènere negre. “És clar que existeix la novel·la negra mediterrània, no ho dubtin; mirin, per exemple, com la novel·la negrecriminal nòrdica aborda el menjar: no en gaudeixen gens però, això sí, beuen moltíssim i s'emborratxen… Ho trobo deshumanitzant, per no parlar de la seva fascinació per la mort: tanta autòpsia i tant delit en com es comet el crim oblidant el fet en si de la desaparició física i el que comporta, com la fi de la vida i d'un futur, de les trajectòries destrossades al seu voltant, les diversions i el plaer que mai més seran… Em sembla desagradable i innecessari”.

Amb la seva mitja cabellera tan inquieta com el cap de cabells blancs que la sustenta, jaqueteta curta vermella i grisa amb aire de llunyana casaca militar i darrere d'unes ulleres que evoquen la seva etapa com a antiga professora de Lògica, Leon (Nova Jersey, EUA, 1942) es va mostrar sincerament combativa amb els seus col·legues nòrdics: “En la novel·la negra mediterrània, la gent viu al carrer, coneix les cares dels del barri; no ho busquin mai en una novel·la negra escandinava ni tampoc la manera oberta amb la qual aquí parlem de corrupció policial, cosa que tampoc es reflecteix en ells i no crec que sigui perquè la seva policia, o la dels EUA, és menys corrupta que la italiana: al meu país d'origen la policia creu que té dret legal d'assassinar, llicència per matar, un negre, per exemple, per haver aparcat un cotxe en doble fila”.

Trobo deshumanitzant la fascinació de la novel·la negra nòrdica per la mort: tanta autòpsia i tant delit en com es comet el crim oblidant el fet en si de la desaparició física i el que comporta, com la fi de la vida i d’un futur

Còmoda en la seva sinceritat, Leon va admetre que la seva última obra, recentment apareguda a Espanya, Les aigües de l'eterna joventut (Seix Barral; Edicions 62, en català), va cometre “un error terrible com he fet en pocs casos”: quan havia escrit 100 pàgines es va adonar que el lector no podria tenir empatia pel seu protagonista, morta feia 15 anys quan en tenia precisament 15. I llavors va canviar de tema i va posar el seu Brunetti a investigar el cas d'una noia de 30 anys que amb 15 va caure accidentalment en un canal i va quedar amb una lesió cerebral que la manté com una nena de set. Una variant cruel del mite de l'eterna joventut, metàfora retorçada d'això de ser sempre jove que impera avui, “una tragèdia colossal”. Com el seu Brunetti, que compleix, impassible, 25 aventures? “Cert, ningú es fa gran en la meva sèrie, és com aquests insectes atrapats en ambre… No, Brunetti segueix igual i no el penso jubilar, però el seu caràcter és més fosc”.

La foscor de Brunetti i de l'entorn que mira ve, diu la seva creadora, del fet “el món que veig jo mateixa no m'agrada”, neguit que redueix a un sol problema prioritari, per sobre de crisis de refugiats, violència de gènere, gana... “El primer obstacle és ecològic, la destrucció del planeta; d'aquí a 14 anys, el nivell dels oceans haurà pujat més d'un metre i això implicarà ciutats senceres engolides: adéu Barcelona, Venècia, Bangla Desh, Nova York... Això generarà mil milions de refugiats i la crisi dels desplaçats sirians ens semblarà res; totes les crisis es poden anar resolent, però l'ecològica, no; perdem el planeta”.

Davant d'un Saló de Cent del Consistori ple per veure-la rebre el guardó, Leon va donar aquest crit d'alerta junt amb el del turisme, amb el qual va agermanar la seva estimada Venècia amb Barcelona: “Ambdues ciutats tenen la maledicció de la bellesa i la cultura; Barcelona va camí de ser com Venècia, on els 58.000 habitants del padró oficial reben més de 30 milions de visitants; és inhabitable”, va dir qui ja passa part de l'any en un poble suís a 1.450 metres d'altura, fugint de la combinació de l'Acqua alta que ella ha novel·lat i la massificació.

No jubilaré el comissari; però sí que el seu caràcter es fa més fosc; és fruit del fet que el món que veig jo mateixa no m’agrada

L'escoltava atenta l'alcaldessa Ada Colau, amb la barbeta reposant al puny des de la seva butaca neogòtica, perquè el discurs de la premiada enllaçava amb el seu inaugural, en el qual va elogiar tant el Manuel Vázquez Montalbán, el pare de Carvalho, per “explorar la injustícia social i per la seva mirada compromesa quan la literatura va abandonar el realisme social”, com el gènere negre, “que mai s'ha deixat intimidar per l'elitisme literari”. Ella és usuària, pel que sembla: “Els dissabtes anava a prendre vi blanc i musclos abans de ser coneguda”, li va dir referint-se a la seva ja desapareguda llibreria Negra y Criminal a Paco Camarasa, comissari de la BCNegra, que en la seva intervenció convertiria Carvalho en guia crític de Brunetti per una ciutat també “dominada pel capitalisme salvatge”, desmemoriada, que “ha deixat molts ciutadans sense records ni sensacions”, tan pragmàtica i materialista que “fins i tot té en plena Rambla una botiga oficial del Reial Madrid”.

La propera novel·la serà sobre delictes ecològics; potser la titulo ‘Residus terrestres’

El proper lliurament de Brunetti serà, doncs, “sobre el desastre ecològic a Itàlia; la titularé, potser, Residus terrestres… L'objectiu de la novel·la negra avui és presentar la realitat i denunciar-la; la nova novel·la negra anirà per aquí, per l'ecologisme com a problema; perquè els diners també són aquí”, assenyalava l'escriptora, que ho exemplificava a la premsa amb el Projecte Moisès, unes barreres navals per a Venècia, obra que “fa més de 30 anys que s'està construint, amb un cost de 30.000 milions d'euros, l'estafa més gran d'obra pública al món, amb l'alcalde subornat i la destrucció ecològica en la llacuna veneciana garantida”.

“Fer riure, plorar i esperar…”, deia Wilkie Collins que havia de generar tota bona novel·la negra. Donna Leon sembla que vol fixar el gènere, més que mai o ningú, el de “conscienciar”.