Barceló retrata Vila-Matas

Canal 33 emet avui un treball documental d’Emili Manzano (L’hora del lector i Saló de lectura). Es diu El dia de la sípia i darrera aquest enigmàtic titular hi ha la filmació d’una trobada al taller de Miquel Barceló a París entre el pintor i Enrique Vila-Matas. Manzano i Vila-Matas eren a París rodant un documental sobre l’obra de l'escriptor i van rebre la invitació de Barceló. Vila-Matas i Barceló havien coincidit una vegada, fugaçment, els anys setanta. El rodatge va durar un dia i, vist el material, Manzano va pensar que tenia prou entitat per construir un segon documental. Els productors, TVE i TV-3, poden estar contents. Com diu Manzano, tindran dues peces pel preu d’una.

No és el típic documental d’art o literatura. És la crònica de l’encontre i de les reflexions de Vila-Matas mentre hi va de camí. I l’honest paper del cineasta és documentar-la com si no hi fos, amb discreció, sense fer nosa. Resultat, una miniatura entranyable sobre dos personatges que troben, ja ho sabien, motius de complicitat, maneres coincidents d’explicar-se una època. No hi ha cap solemnitat i sí més d’una escena riallera, producte de la mordacitat de la intel.ligència.

Anant cap el taller de Barceló, xano-xano i amb taxi, Vila-Matas, entre d’altres coses, comenta racons de París. Una ciutat, diu, que li agrada perquè no té cap catedral ni edifici de Gaudí. A París hi va viure un parell d’anys a unes golfes que li va llogar... Marguerite Duras. Eren els anys setanta, una època que recorda en aquest trajecte fins el col.lapse físic que va tenir el 2006. I parla de com va crear-se un personatge que cridés l’atenció perquè el llegíssim. Parla d’una etapa “que podria ser un llibre que no escriuré mai”. Però Vila-Matas és un apassionat dels mcguffin (una excusa argumental que Hitchcock introduïa per donar empenta a la trama) i dimarts passat, a l’estrena d’El dia de la sípia a la Filmoteca (pleníssima) va comentar que a l’escena del taxi es va inventar, novament, un personatge interpretat per ell mateix.

Al taller, Barceló li ensenya un centenar de retrats que ha fet a la mare, a amics i coneguts. Tots sobre una tela negra, on l’artista esbossa el rostre del protagonista i que, després, treballa amb un pinzell banyat de llexiu que, en un dia, desfarà atzarosament el dibuix, d'una manera imprevisible. No es pot endevinar el resultat final, en mans de la química. Barceló admet que més que pintar, “despinta”.

Durant la conversa, els dos protagonistes recorden els anys 70, els estralls de la droga en amics seus... I els dos tenen en comú haver volgut evitar el servei militar. Barceló va aconseguir-ho. Després d’una treballada simulació, el van declarar psicòpata esquizoide molt agut. Menys fortuna va tenir Vila-Matas, que sortia de la tancada d’intel.lectuals a Montserrat (1970) contra el procés de Burgos i va arribar a Melilla amb l’etiqueta de ser etarra. Allí, explica l’escriptor, un dia, abans de presentar armes, es va beure una ampolla de conyac amb kif i anfetes. Òvbiament, a l’hora de la revista no li calia massa esforç per fer bogeries. Internat a l’hospital va acabar al colmado militar. Amb tot, allí va escriure la seva primera novel.la.

Publio Delgado ha fet una música de guitarres elèctriques. L’han feta servir, va explicar Manzano a la Filmoteca, perquè la guitarra és un sobrevivent de l’època del rock que tanta gent i tantes coses es va emportar, “recrea un plany”.

El títol, El dia de la sípia, al·ludeix a la capacitat de mimetitzar-se dels cefalòpodes. El que, diu, li hauria agradat fer a Vila-Matas en entrar al taller de Barceló per una inicial, i infundada, por. De fet tots dos parlen dels cromatòfors, cèl.lules que faciliten el camuflatge. Barceló ensenya a l’escriptor quadres de la seva propera exposició, on hi apareixen sípies bellugadisses i Sipiesca es dirà el text que Vila-Matas escriurà per al catàleg de l’exposició. Alguns bocins es llegeixen al film, com una manera d’encoixinar el document de la trobada. Visita que valia la pena documentar. És el que ha fet Manzano.