Amb Lovecraft, en un somni

Als anys cinquanta, quan escrivien a la revista Destino, Néstor Luján i Joan Perucho viatjaven sovint a França. Eren viatges de recerca gastronòmica i literària. Un dia Perucho va descobrir un llibre que es deia La couleur tombée du ciel, d’un desconegut escriptor nord-americà de nom curiós: Lovecraft.

Perucho, que va quedar impressionat amb aquest llibre, va ser qui va fer conèixer a la península aquest autor, sobretot a partir que el 1956 publiqués la plaquette amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft. Avui H. P. Lovecraft (Providence, EUA, 1890-1937) és prou conegut, però aleshores aquella referència en el primer conte que escrivia Perucho semblava una invenció deslligada de la identitat d’un escriptor real, i així es devia llegir aquell relat, que després va tancar la cèlebre compilació Los mitos de Cthulhu, de Rafael Llopis, llibre del 1963, rere del qual han vingut centenars de milers de llibres de butxaca en castellà.

Va caldre esperar tres dècades, des d’aquells anys cinquanta, perquè apareguessin les primeres traduccions de Lovecraft al català: A les muntanyes de la follia, L’ombra sobre Innsmouth, L’horror de Dunwich… Aquestes traduccions van fer que als vuitanta el col·lectiu Ofèlia Dracs dediqués una antologia a l’escriptor (Lovecraft, Lovecraft), i alhora Lovecraft és present en el recull de proses Les roques i el mar, el blau, de Salvador Espriu. Sembla que Espriu va dir que hauria donat un braç per escriure El cas de Charles Dexter Ward.

Ha estat l’editorial Laertes qui més ha traduït Lovecraft. L’escriptor i editor Emili Olcina ha estat un membre ressagat i local del Cercle Lovecraft. Si fa cinc anys va editar una imprescindible antologia de contes del nord-americà, ara ha traduït un dels seus relats més coneguts, basat en els processos de les bruixes de Salem, a finals del XVII.

L’obra de Lovecraft, centralitzada en Cthulhu, es basa en la badoqueria dels homes —-titelles insignificants— davant d’un fet inexorable: la latència al fons del mar de déus abominables que una vegada van dominar la terra. Aquesta matriu hermenèutica ha fet vàlida qualsevol lectura de Lovecraft que relaciona aquests éssers amb els perills de l’actualitat. Però això significa llegir la seva obra sense que ens transporti enlloc.

El conte llarg que comentem no és de la saga de Chtulhu, tot i que sovint s’hi ha vinculat. Ningú més allunyat que Lovecraft d’aquells pioners puritans que cap al 1692 van dur a la forca prop d’un centenar de dones i homes de la badia de Massachusetts, però alhora ningú millor que Lovecraft per ponderar que, en l’isolament d’aquells pioners dels boscos de Nova Anglaterra, niava una disposició perfecta cap al pensament màgic.

Aquesta història —la primera vegada que es tradueix al català— abusa dels salts fora del pla real, ja sigui per l’acció de la bruixeria com pels viatges al passat, pels somnis o per alguna altra mena d’acció. Però hi trobem els climes intensos i opressius de Lovecraft, la rivalitat entre la imaginació desfermada i la conjectura científica, l’estudiant de matemàtiques obsessiu, la universitat de Miskatonic —a Arkham—, un calderó de bruixa del qual salten espurnes elèctriques i encara alguna pista sobre el Necronomicon.

Lovecraft es queixava de jove a un amic que en la seva obra hi havia els contes-Poe i els contes-Dunsany, però que els contes-Lovecraft encara no havien arribat. Aquest conte, publicat el 1933, ja és purament un conte-Lovecraft.