El PSOE, entre dos mals

Aquesta setmana culminarà la segona ronda de consultes de Felip VI per proposar un candidat a la presidència del Govern central. La Constitució ho deixa ben clar i no cal ser catedràtic de res per interpretar el que diu l'article 99: el Rei proposarà (no només pot proposar, o convidar o oferir, sinó que proposarà) un candidat a través del president del Congrés. Aquesta és una tasca inexcusable del Monarca i les possibilitats de l'encàrrec són molt àmplies, ja que el president del Govern ni tan sols ha de ser diputat; i tampoc existeix termini determinat per a la decisió reial.

Una vegada el Monarca compleixi amb la seva obligació constitucional, els altres han d'atendre la seva. En el cas del president del Congrés, ha de convocar un ple per votar la investidura del candidat proposat. Si aquest no obtingués la confirmació de la Cambra, passaria un termini de dos mesos abans que es dissolgués, en cas que cap altre pretendent aconseguís ser investit durant aquest període. Però i si els successius encarregats de formar govern renuncien a fer-ho davant del president del Congrés, mai formalment davant del Rei, ja que aquest té l'obligació de proposar algú, i no hi ha votació parlamentària? Les lleis no preveuen res sobre aquest tema, encara que algunes interpretacions jurídiques suggereixen que convocada la primera sessió d'investidura i si el candidat renuncia a la seva eventual elecció, podria entendre's que el termini de dos mesos per a la dissolució de les cambres comença a partir de la data del ple, per fallit que sigui. Interpretació útil a efectes pragmàtics però que llançarà ombres de tota mena sobre la legitimitat del procés electoral.

D'altra banda, si l'ego extralimitat i les ambicions puerils dels líders porten finalment a la convocatòria de noves eleccions, el calendari previsible indica que no seran en cap cas abans de mitjan juny, amb la qual cosa en el millor dels mons fins a final de juliol, o agost, no hi haurà encara nou Govern. Fins llavors, i des de l'octubre de l'any passat, Espanya haurà estat governada –és un dir– per un Executiu en funcions, sense capacitat d'iniciativa legislativa, amb un pressupost que recusa la UE i aprovat a proposta d'un Govern agonitzant i per un Parlament no destinat a vigilar la seva execució. A partir d'aquí –i entre altres coses– el nou Executiu haurà de revisar el pressupost recusat per la Comissió Europea i elaborar-ne un de nou per al 2017 abans de l'1 d'octubre. No són bones notícies perquè els agents econòmics prenguin les decisions que els competeixen.

Un Govern en funcions pot ser efectiu en el manteniment de l'ordre públic i en l'aplicació de les lleis, per la qual cosa el desafiament sobiranista català serà amb tota seguretat confrontat durant aquest interregne. Confrontat per descomptat, però de cap manera solucionat, ni de forma incipient. Mariano Rajoy va ser un interlocutor impossible amb Catalunya com a president del Govern amb el suport d'una majoria absoluta; ho serà encara més sent un primer ministre en precari.

Caldria negociar polítiques, i no carteres, per intentar formar un Govern de coalició

Hi ha moltes altres coses que patiran fins a la formació d'un nou Executiu, a més de la timidesa dels inversors. Serà impossible, per exemple, aprovar un pla de xoc per a polítiques socials o corregir l'arbitrària i caòtica política fiscal de Montoro. Víctima segura serà també la nostra acció a l'exterior, quan s'estan produint canvis en els quals el paper d'Espanya és inexistent. Cap mandatari estranger que es preï estarà disposat a signar acords amb un gabinet destinat a morir. I mentre tot Europa debat sobre el futur dels refugiats, la façana de l'Ajuntament de Madrid llueix una gran pancarta ("Welcome refugees") amb un nombre de lletres superior al dels refugiats mateixos que hem acollit en els últims mesos. Tot un sarcasme.

Aquests exemples serveixen per posar en relleu la incomunicació culpable dels qui haurien d'estar negociant polítiques i no carteres per mirar de formar un Govern de coalició capaç de gestionar els problemes. Les solucions demanden una reforma de la Constitució, i fins i tot alguns dels actuals diputats hi van prometre lleialtat amb la intenció de reformar-la. No ho podran fer si no es busca un camí que permeti la cooperació lleial i no tramposa del PP, amb majoria al Senat i minoria de bloqueig al Congrés.

Tenint en compte la pertinàcia hieràtica dels dirigents a l'hora d'entaular negociacions que resolguin aquests problemes, si el PSOE s'enfronta a l'eventualitat d'intentar un Govern de progrés haurà de triar entre dos mals: construir un gabinet hostil al PP, que podrà boicotejar qualsevol intent socialista de reformar la Carta Magna, frustrant així les promeses electorals fetes als votants socialistes; o arriscar-se a unes noves eleccions de resultat incert per al seu partit. Alhora permetran que el mateix PP governi gairebé un any més del que li corresponia, sense que el Parlament pugui exercir-ne el control. Esperem que les bases siguin capaces de destriar entre aquests dos mals, atès que els seus dirigents semblen renunciar a la responsabilitat de fer-ho per si mateixos.