Els contractes precaris van arribar el 2015 a màxims històrics

Els contractes temporals i a temps parcial que es van signar el 2015 han sobrepassat un nou límit, malgrat que el nivell d'ocupació és molt inferior al d'abans de la crisi (20,6 milions d'ocupacions el 2007 en comparació amb els 17,9 milions d’ara). Els contractes temporals van assolir el rècord de 17,07 milions i els que són per hores van arribar al 6,4 milions, 5,7 milions dels quals eren alhora temporals. Un altre màxim. Els símptomes de la precarització abunden en les dades de contractació del Ministeri d’Ocupació, on es veu que la durada mitjana dels contractes ha baixat de 79 dies el 2006 a 53,4 el 2015.

El mercat laboral espanyol fa dos anys que es recupera, després de set de caiguda. En aquest temps, ha creat poc menys d'un terç de l'ocupació de la que s’ha destruït. En canvi, el nombre de contractes signats ha crescut a una velocitat vertiginosa i ja l'any passat va tornar als nivells previs a la crisi. Els 18,6 milions de contractes signats el 2015, inclosos els 1,5 milions d'indefinits, suposen un 11% més que el 2014 i només 45.000 menys que el 2007. S'evidencia que s'ha recuperat l'activitat econòmica i es crea ocupació, però també que la precarietat creix.

Amb 2,2 milions menys d'assalariats que fa vuit anys –14,8 contraposats a 17 milions– se signen el mateix número de contractes de treball. Per què? Ha descendit la durada mitjana i els de menys durada (set dies o menys) suposen ja el 25% del total. Els economistes parlen de més rotació en un mateix lloc. Un fenomen que es veu amb claredat en la indústria. Abans de la crisi, un contracte temporal en aquest sector durava una mitjana de sis mesos; ara amb prou feines arriba a dos. Dit d'una altra manera, fa vuit anys per cobrir un lloc de treball no estructural en una fàbrica se signaven dos contractes a l'any; ara se’n necessiten sis.

És un disbarat econòmic pel qual no hi ha excusa”, sentencia José Ignacio Conde-Ruiz

“És un disbarat econòmic pel qual no hi ha excusa”, sentencia José Ignacio Conde-Ruiz, subsdirector de la Fundació d’Estudis d'Economia Aplicada (Fedea) espanyola, que assenyala que els dos grans problemes del mercat laboral espanyol són “la temporalitat i l'atur de llarga durada”. “Amb aquests números, l'any passat es va signar més d'un contracte per cada treballador. Si almenys l'atur fos estructural, d’acord, hi hauria molta rotació, però no hi hauria desocupació. Però l'atur està per sobre del 20%”.

La temporalitat –i, per descomptat, l'alt índex d'atur– sempre ha estat el gran llast del mercat laboral espanyol. Quan va començar la crisi, el 2007, era del 31,5%. Per aquesta bretxa es va colar una intensa destrucció d'ocupació, que el va reduir al 22%. Els indefinits van aguantar millor el tipus. Però ara l'economia i l'ocupació han tornat a créixer i la temporalitat també: ja voreja el 26%, amb l'agreujant que els contractes són més curts.

A més, a la temporalitat cal sumar-hi l'ocupació a temps parcial, una modalitat que no havia tingut mai gaire èxit al mercat espanyol. Els contractes signats per a aquestes ocupacions també van marcar un màxim el 2015, com passa des del 2011.

No tots els contractes temporals ni tots els contractes a temps parcial són precaris, però sí que passa amb la majoria. Almenys així ho perceben els qui els signen. Segons l'última EPA, un 62% d'ocupats a temps parcial preferiria una feina a jornada completa. El percentatge dels que tenen un contracte temporal perquè no poden signar-ne un d’indefinit tenia gairebé 30 punts més el 2014, concretament era un 91,5%, segons l’Eurostat, l'oficina europea d'estadístiques.

Mala qualitat

José Antonio Herce, director associat d’Analistes Financers Internacionals, apunta que a Espanya no hi ha cap indicador de la qualitat de l'ocupació fiable. “Què és una feina de qualitat?”, es pregunta. “La que satisfà el treballador o l’empresari?”, respon. I encara que no és una foto completa, les xifres de temporalitat i parcialitat forçosa li serveixen com a indici i símptoma que “la qualitat és dolenta”.

Aquest professor de fonaments de l'anàlisi econòmica creu que les últimes reformes laborals no tenien la intenció de reduir la dualitat del mercat laboral espanyol, encara que ho diguin explícitament en els preàmbuls. De l'última assenyala que “buscava reduir la taxa estructural de desocupació”, però que no atura la divisió entre temporals i indefinits, o entre sobrequalificats i infraqualificats.

Per Conde-Ruiz, “així és impossible fundar una família, comprar una casa, presentar uns avals. Encara que sí, esclar, és millor que estar parat”, resol irònicament.