Es busquen pobres

Alguns polítics observen la realitat amb la mateixa expressió de sorpresa que l'explorador John Speke va haver de posar quan, més enllà del llac Tanganika, va topar amb les cataractes Ripon i el llac Victòria. La notícia avançada aquesta setmana per aquest diari que el Govern català només s'ha gastat el 22% del fons destinat a pobresa energètica convida a aquesta cara de sorpresa. Enmig d'una crisi galopant en la qual 50.000 famílies –segons la Generalitat– o 683.000 persones –d'acord amb l'Idescat– no poden mantenir casa seva a una temperatura adequada, l'Executiu no troba tants pobres per ajudar: només 3.770 famílies. Això significa que alguna cosa no va bé, que en les relacions entre governants i governats hi ha un procés de desconnexió.

Tal com Speke i Burton es van enredar pel protagonisme en el descobriment de les fonts de Nil, els Executius de Madrid i Barcelona debaten sobre moltes coses: el repartiment injust –que ho és– del sostre de dèficit català, sobre l'inequitatiu finançament autonòmic –que ho és–, o sobre el dèficit fiscal –que n'hi ha–, assumpte al qual, crescuts per l'onatge independentista, anomenen fins i tot espoli. No obstant això, a l'hora d'administrar els béns propis, de mostrar la capacitat per governar les estructures d'Estat existents, l'eficàcia de la Generalitat no és marca de la casa.

La mostra és el fracàs en l'aplicació del fons de pobresa energètica plantejat, que ha estat tan estèril com l'intent de Lev Tolstoi d'alliberar els seus serfs, avançant-se al decret del tsar. Per què els afectats prefereixen anar als ajuntaments o a les organitzacions socials per fer front als rebuts de l'electricitat, aigua o gas? Molts ciutadans tal vegada percebin la Generalitat com una instància administrativa aliena als seus problemes quotidians.

Ajuntaments i entitats socials, després del preceptiu informe dels treballadors socials, paguen directament els rebuts, mentre que l'Administració autonòmica requereix el mateix tràmit inicial però dirigeix el ciutadà a l'empresa subministradora que, al seu torn, es fa càrrec de l'abonament. A l’Hospitalet, des de setembre de l'any passat s'han donat 1.474 ajudes. A Barcelona, l'any passat es van concedir 5.062 ajudes. És evident la preferència per la instància propera. Independentment del color polític, el ciutadà percep que el seu ajuntament està molt més a prop dels seus problemes. I això sense comptar amb les paperetes que resolen les entitats socials, com Càritas Barcelona, que el 2015 va atendre 1.067 persones.

Però a Catalunya la pobresa energètica ha servit més a la retòrica política que als pobres. El recurs de l'Executiu de Rajoy al Constitucional contra el decret de redactat per la Generalitat ha actuat de detente bala a l'Administració catalana. Va ser un dels arguments de campanya de Junts pel Sí, brandant la tesi que Madrid “no ens permet ni ajudar els nostres pobres”. També va ser un esperó per insistir en l'argument de la independència, amb la qual regnarà l'equitat i la fraternitat universal.

De moment, recordava fa uns dies en aquestes pàgines Teresa Crespo, presidenta de la Federació d'Entitats Catalanes d’Acció Social, el fred ha arribat i Espanya és el tercer país d'Europa amb els preus dels subministraments més alts. Després de dos anys de converses, seguim sense saber quin és el compromís de les elèctriques que en altres països es fan càrrec del rebut. Mentrestant, a Catalunya es parla del pla de xoc social i no es coneix la normativa que mesurarà quin serà el seu grau de compliment, fet imprescindible vist l'èxit empíric de les mesures del 2015.

Montserrat Bassa, nova consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, està llançant una mirada diferent de la de l'anterior Govern català sobre el problema. Parla de derivar als municipis la lluita contra la pobresa energètica. En favor d'aquesta tesi argüeix que així la blindaria contra les impugnacions que pogués fer l'Executiu central i reconeix indirectament que municipis i entitats socials l'administren de forma més eficaç. Tant ONG com ajuntaments si han ofert. Almenys, ara tots coneixen l'existència del fons en qüestió, perquè no deixa de ser paradigmàtic que l'alcalde socialista de Mollet, Josep Monràs, o l'alcaldessa convergent de Figueres, Marta Felip, asseguressin que s'havien assabentat de la famosa partida a través de tercers, no d'una manera oficial. Ara ja no hi ha excusa: si la Generalitat busca pobres, els trobarà. Només ha de deixar actuar els qui saben on s'amaguen.