Sorpreses i respirs

Vivim en uns temps tan convulsos i tan plens d’esdeveniments excepcionals que, entre sorpresa i sorpresa, gairebé ni tenim temps de respirar com la salut ens ho exigeix. La primera estupefacció va ser l’acte increïblement generós d’Artur Mas. Ell, que, castigat per les exigències extremistes de la CUP, podia haver convocat unes noves eleccions, que sens dubte hauria guanyat per majoria absoluta, va excel·lir en generositat i va fer un pas “al costat”. No endavant, ni endarrere, no; sinó “al costat”, com si fos el primer gest per ballar una gallarda. Rajoy, aprèn-ne! Fes un pas al costat!

Més endavant va reblar la seva generosa acció amb un pas enrere, i ha deixat de ser diputat per convertir-se en l’home de la neteja de Convergència per rentar-ne la porqueria. Sort que no tindrà gaire feina, perquè, com ell ha dit i repetit tantes vegades: “Tot és legal, absolutament legal!”. Ja ho sabem: són els de Madrid que s’han entestat a fer-nos la punyeta. Però el poble de Catalunya és desagraït: encara és l’hora que li hàgim de donar les gràcies. Com tampoc les vam donar a la família Pujol. ¿És que ja no recordem les paraules de Marta Ferrusola, pobreta, quan va dir que ella i tota la família se’n van anar amb una mà al davant i l’altra al darrere per no ensenyar les vergonyes?

L’altra sorpresa que he tingut ha estat culpa de la meva curiositat. Vaig entrar a internet per veure el sou de la presidenta del Parlament: l’honorable senyora Carme Forcadell. Em vaig quedar estupefacte: només guanya 11.770 euros mensuals. Com que les persones que ja tenim una edat encara no ens hem acostumat a calibrar el valor de l’euro, ho vaig haver de traduir en pessetes, i astoreu-vos: són només dos miserables milions i escaig de pessetes mensuals. No és una vergonya això? Després de tot el que ha fet per la independència (quasi tant com Rajoy!), hauria de cobrar com a mínim el doble. Espero que almenys li posin a disposició alguna targeta de crèdit compensatòria per pagar-se alguns petits dinars, alguns dinarets, per estalviar-li dinerets; res, només una targeta, màxim dues, per equilibrar-li el tort d’un sou tan baix. No vaig tenir humor per mirar altres sous del nou Govern, perquè hauria tingut un excés de sorpreses.

I, en canvi, dos amics que tenia a casa meva em van engaltar que ells, amb un sou així, també serien independentistes. Un va dir que per aquest sou estaria disposat a sortir al carrer i cridar ben fort amb aquell accent tan bonic de l’honorable: “Quetelans de Quetelunye, visque le repúblique quetelane lliure!”. I l’altre va dir que amb un sou així, també sortiria al carrer, però que ell preferia fer-ho cridant amb accent xava, no menys bonic: “Ans sancanta la indapandència!”. Arribats en aquest punt, no vaig tenir més remei que fer-los fora de casa. Amb aquestes coses, no tolero que s’hi facin bromes.