El partit de Colau

La democràcia espanyola va acollir amb interès de fons i serioses discrepàncies de forma l'explosió d'indignació que va cristal·litzar el 15-M del 2011 i els moviments socials afins. Els consells més solvents destinats llavors als rebels es van sintetitzar en la crida a portar les reivindicacions del carrer a les institucions democràtiques.

Uns ho van fer creant un partit segons un model aproximadament leninista que difuminava el caràcter assembleari del seu origen: Podem. D'altres, com les plataformes encapçalades per l'avui alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, presentant-se a les eleccions. No a les catalanes del 27 de setembre (on Podem i Iniciativa van fracassar), sinó després i amb ells, a les generals del 20-D, per obtenir l'èxit del primer lloc de les formacions catalanes. I amb aquest capital Colau es disposa a formar un partit de nova planta.

La velocitat imprimeix caràcter a tots els moviments polítics en aquesta fase de reconstitució democràtica. Però la seqüència del plantejament de Colau (primer, la política; després, les institucions; finalment, l'organització partidista) sembla més tranquil·la i reposada i, per tant, de maduració més equilibrada que les d'altres protagonistes propers.

La idea genèrica del projecte consisteix a agrupar no tant sigles com estratègies i sensibilitats de les esquerres a l'esquerra (almenys, teòricament) del socialisme del PSC. Es tracta d'un clàssic –això sí, actualitzat– en la història del subsistema català de partits, que pren peu de la formació (per fusió de diferents components socialistes i comunistes) del comunista PSUC el 1936 i de la seva successora Iniciativa per Catalunya - Verds el 2003, amb absorció de grups ecologistes.

A més de la història, el partit en potència podrà treure profit de la personalitat de la seva promotora. I d'una gestió municipal que encara no s'ha consolidat ni evitat errors, ineptituds o oblits, però que ha desmentit els pronòstics més catastrofistes. I que ha posat correctament la defensa dels marginats per la crisi al capdavant de les seves prioritats.

Caldrà donar temps al temps i comprovar si el nou actor naixerà amb l'obertura als altres sectors progressistes que la seva minoria al capdavant de la capital catalana (necessita amb urgència socis permanents) hauria d'aconsellar-li. O si optarà pel més socorregut encastellament en les seves veritats, considerant-les absolutes.

El partit en projecte es proposa circumscriure's a l'àmbit geogràfic català, fet que dóna compte del brou de cultiu de noves iniciatives, i no només de divisions i defuncions polítiques en aquesta comunitat. Encara que la seva principal proposta per a la qüestió catalana –recuperar la idea d'un referèndum– es presenta, si bé atractiva per a molts votants, esquemàtica, poc elaborada i segurament desgastada pels successius intents plebiscitaris ja registrats.

Com la sòcia més forta, Colau pretén englobar el món de Podem (més feble a Catalunya) en el seu projecte. Aquesta voluntat és coherent amb la trajectòria conjunta recorreguda, però evidencia la fragmentació territorial i altres vulnerabilitats connexes del partit encapçalat per Pablo Iglesias.