Els barris del Besòs com a laboratori

Aquests dies s’ha parlat molt de desigualtat, a la llum de les xifres francament obscenes de concentració de la riquesa. Thomas Piketty en estat pur. L’economista francès busca la solució dins del sistema, anant a buscar la riquesa allà on està estabulada; la nova esquerra més aviat pretén canviar el sistema des de la base, girant-se cap a l’economia col·laborativa: repartir abans que s’acumulin els diners. Ho remarco perquè alhora es van publicar els índexs de desigualtat entre els barris de Barcelona, que s’ha eixamplat a causa de la crisi. Les rendes de 10.000 euros de mitjana –la mitjana entre un jubilat i un desocupat, o un ni-ni?– en aquests barris que Ada Colau vol transformar en deu anys.

Conec el Besòs com si fos meu. Vaig fer un llibre sobre les seves desventures just quan les excavadores començaven a netejar la llera per crear l’esplèndid parc fluvial que tenim avui. El riu era una criatura marginal, desvalguda, castigada per la vida i per la desídia. La zona s’ha transformat com poques. Em fa gràcia sentir l’alcaldessa dir que s’ocuparan d’allò que estava “oblidat”, quan no ho estava en absolut. No hi ha racons oblidats en aquest corredor de pobresa. A aquest equip li passa sovint que anuncia polítiques com si fossin fundacionals quan fa anys que estan en marxa. El pla d’emergència social que van oferir durant la campanya no ha tingut concreció exacta perquè la majoria de coses ja estaven passant i només se n’ha hagut d’incrementar la dotació. Amb les vores del Besòs és el mateix: la transformació ha estat tan poderosa com insuficient. La crisi ha mossegat fort perquè no va deixar temps per consolidar la realitat social que ja hi estava arribant gent precària d’arreu del món. Gent pobra en barris pobres. Va ser com una de les riades històriques, aquelles “besossades” que ja no poden produir-se perquè el cabal està domesticat amb mecanismes sofisticats: mecanismes que no existeixen contra l’economia salvatge, o que no són igual d’eficaços.

La idea de centrar l’evolució de Barcelona metropolitana en el “corredor del Besòs” la va formular Jordi Martí, actual gerent de l’Ajuntament, en l’última proposta que va fer com a cap de files socialista. La idea no va entusiasmar ningú, encara que inclogui la cirereta de la Sagrera, aquesta línia buida de teixit urbà i de projecte. La que toca al Besòs és la ciutat menys coneguda. No tot és pobresa, no tot és aquest urbanisme cruel que marca determinats barris, però hi ha pobresa i hi ha deficiències. Colau hi invertirà 150 milions. És bo que se sàpiga que la Llei de barris original –la que gestionava Oriol Nel·lo, a qui l’alcaldessa ha fitxat com a assessor de l’operació– ja ha passat per alguns d’aquests barris, la Trinitat Vella sense anar més lluny, i que la renda no ha remuntat. L’urbanisme és un bany benèfic sobre l’espai públic i els equipaments, però la renda depèn d’altres factors, sobretot del mercat laboral, que és el gran redistribuïdor i que avui està desmantellat. Feina i formació, o sigui elevar el nivell de les expectatives: una generació, com a mínim. La resta són cures pal·liatives. La Llei de barris no ha transformat la realitat social enlloc.

Ara bé, no em sembla malament que sobre aquests barris s’apliqui una intensitat política com si fos un experiment, la prova del cotó d’aquesta nova esquerra que està en el punt àlgid. Les ciutats competeixen ferotges per un lloc al món i no estaria malament que Barcelona pretengués competir en solucions socials, tot creant una cosa com la Christiania de Copenhaguen, un espai alternatiu que va anar caducant però que va existir com a reclam d’utopia. Un laboratori social que reunís tots els elements de la política municipal, a veure què passa. Provem. Inventem. Amb una advertència: la concentració en 15 barris esborra la imatge global de la ciutat, situa l’alcaldessa a nivell de “regidora” de Nou Barris. Aquesta mena de polítiques acaba amb una demoscòpica revolta de la classe mitjana, la classe que aporta valor afegit, la classe que ha de ser part del model –ara no sembla que ho sigui–perquè el model funcioni.

Dit això, una paraula sobre la façana del Liceu. Ens agradi o no presa en solitari, que una ciutat de la dimensió de Barcelona tingui tres façanes tractades de forma similar pel mateix artista és insistir en una idea ja gastada. No hi ha ningú més?

Patricia Gabancho és escriptora.