Gegants de Xàtiva

El dissabte 16 de gener passat es complia el 300è aniversari del comunicat del Decret de Nova Planta i jo llegia Gegants de gel (Ed. Periscopi). Mentre m’endinsava per les planes d’aquesta novel·la, llegia també a la premsa diverses notícies sobre el que va significar aquell decret, com significà la pèrdua dels furs, l’arribada de l’absolutisme borbònic, la castellanització de la nostra terra. Al museu de la ciutat de Xàtiva tenen el quadre de Felip V cap avall, per a recordar com aquell monarca va ordenar cremar la ciutat i com després d’aquella cruel i desorbitada venjança va ordenar rebatejar-la com San Felipe. Durant aquests dies, aquella catàstrofe que va significar per a la nostra identitat el Decret de Nova Planta ha estat glosada i llargament explicada, i jo llegia mentrestant Gegants de gel, l’obra de Joan Benesiu. M’enfrontava als estranys personatges que s’hi donen cita a Ushuaia, el llogaret més remot de la Patagònia, i que un a un van desgranant les seues històries vitals.

Benesiu té un estil àgil, és un lector intel·ligent i sap inserir les referències erudites d’una manera prou natural. Hi és l’ombra allargassada de George Sebald, no sols per l’ús d’aquelles fotografies, sinó per la sensació d’angoixa existencial que transporten els personatges. Benesiu narra amb eficàcia, i sap introduir moments molt descriptius, com ara la guerra de les Malvines o la invasió nazi de Polònia, sense pesar en excés en la Història. En tota la novel·la hi ha un constant equilibri entre l’erudició i el gaudi de contar, i el resultat és verdaderament brillant. I de colp, cap al final de la novel·la llegesc: “Algun viatger li va explicar que la Terra del Foc va rebre durant un temps el nom d’illa de Xàtiva... En efecte, l’illa va estar circumnavegada l’any 1620 per Diego Ramírez de Arellano, un pilot xativí... Arellano la bateja com a illa de Xàtiva, en substitució de l’antic nom de Terra del Foc. Després de la derrota dels maulets, el govern de Felip V esborra la memòria de Xàtiva tant com pot i fruit d’això desapareix el nom de l’illa de Xàtiva”.

La Terra del Foc podria encara portar el nom de Xàtiva si les tropes austriacistes hagueren guanyat la guerra. Mentre els mitjans ens explicaven les conseqüències del Decret de Nova Planta jo llegia aquestes pàgines de Gegants de gel i m’assabentava d’aquest fet tan insòlit com en general desconegut. I diu Benesiu: “L’escriptor Toni Cucarella reflexiona al voltant de la metàfora que implica que l’illa anomenada de Xàtiva perda el seu nom pel de Terra de Foc, passant així Xàtiva dues vegades per les flames”. La novel·la de Benesiu, en una edició anterior, portava el nom d’Els passejants de l’illa de Xàtiva. Potser el de Gegants de gel és, com assenyala en el pròleg Manuel Baixauli, molt més adient al seu contingut, però no puc deixar de pensar que, comptat i debatut, tampoc en això ha tingut sort Xàtiva.