Sixena, objecte de desig d’Aragó i Catalunya

El patrimoni artístic no havia tingut mai tants fronts oberts entre dues comunitats autònomes, que, a més, són veïnes. L’Aragó i Catalunya s'enfronten per unes obres d'art que cada una reclama com a seva. La primera esgrimeix que li pertanyen per haver-se creat al seu territori. La segona defensa que les posseeix legalment, després d'adquirir-les o tenir-les en dipòsit. L'últim episodi comença a dirimir-se avui en un jutjat d'Osca. Té com a protagonista les excepcionals pintures murals romàniques de la sala capitular del monestir de Vilanova de Sixena, que després de cremar-se i pràcticament destruir-se el 1936, van ser recuperades (espoliades asseguren a l’Aragó) i restaurades i poden veure's al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), després d'un acord de dipòsit entre la Generalitat i les monges de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, les seves propietàries.

La demanda, interposada el 2014 pel Govern de l'Aragó, després que les monges els cedissin el poder de reclamació, porta a judici el Ministeri de Cultura, la Generalitat i el MNAC. La vista, prevista fins dimecres, pot acabar amb la decisió que les pintures tornin al lloc d'origen. A Sixena s’està restaurant la sala capitular per poder acollir-les, però el plet només acaba de començar i s’espera un llarg recorregut de recursos i contrarecursos als tribunals.

El judici que arrenca avui coincideix en el temps amb un altre plet entre les dues comunitats per béns de Sixena. El Tribunal Suprem va resoldre la setmana passada desestimar el conflicte de jurisdicció que va plantejar la Generalitat respecte a 96 peces d'aquest mateix monestir, després de la sentència de l'abril d'un altre jutjat d'Osca que demanava el retorn d'aquestes peces que havien estat adquirides, amb permís eclesiàstic, el 1983 (44 per 66 milions de pessetes), el 1992 i el 1995 (52 més per 39 milions) per la Generalitat a les mateixes monges, després de traslladar-se la comunitat el 1970 a Valldoreix. El jutjat va establir que les obres formaven part d'un monument nacional des del 1923 i que no podien disgregar-se del conjunt. S'està esperant que el jutjat d’Osca fixi una data perquè es faci efectiva la devolució dels objectes que la Generalitat, després de comprar-los, va dipositar al MNAC i al Museu de Lleida.

La Conselleria de Cultura assegura que estudia presentar un recurs a l'Audiència Provincial d'Osca que esgrimeix una sentència favorable del Tribunal Constitucional del 2012, després de negar el dret de retracte a l’Aragó (que assegurava no haver-se assabentat de la venda) per aconseguir les peces i que defensava que Catalunya és competent sobre els béns patrimonials dipositats al seu territori, amb independència del seu origen. El recurs no podrà impedir, en tot cas, executar la resolució del Suprem. Pot passar que si altres instàncies judicials superiors acaben donant la raó a la Generalitat els objectes hagin de tornar a Catalunya. L'Ajuntament de Sixena ha invertit 100.000 euros a rehabilitar l'antic dormitori del monestir per exposar-les.

Les monges, demandades per l’Aragó per la venda dels béns del monestir, han cedit a la Diputació General el poder per reclamar els frescs

Aquests plets se sumen al litigi per l'art de la Franja o la part oriental d'Osca, que enfronta les dues comunitats per 113 obres. Aquesta disputa arrenca el 1995 després de la creació de la diòcesi de Barbastre-Montsó, que va comportar que 111 parròquies d’Osca abandonessin la diòcesi de Lleida; un canvi que no va anar acompanyat del retorn de les obres dipositades al Museu de Lleida.

El plet per la propietat de les obres de Sixena planteja problemes de conservació de les pintures. Ningú pot saber com afectarà la possible arrencada i el trasllat, tenint en compte l'alteració que van sofrir després d'estar exposades al foc el 1936. Tampoc és clar a qui cal retornar-les, ja que les monges propietàries de Sixena no existeixen, ja que han mort totes; unes religioses que, per cert, en el plet per la venda dels objectes apareixen com a part demandada, juntament amb la Generalitat, i en el de les pintures són les demandants. Però l'interrogant més gran que es planteja amb la reclamació és la possibilitat de reclamar drets de propietat sobre moltes de les obres que conserven els museus espanyols; una espècie d'obertura de capsa de Pandora de conseqüències imprevisibles.