La vida, la propaganda i la perplexitat

El bon polític és el que sap transitar per la realitat generant espais de progrés. Però no sempre és fàcil posar-se d'acord sobre què és el progrés. Si repassem el discurs dels principals partits i actors socials tot gira entorn del creixement. Malgrat els dubtes sobre la capacitat de créixer de les economies europees, dreta i esquerra continuen repetint el mateix conte de sempre: si aconseguim més creixement, es recuperarà l'ocupació, millorarà el consum i tornarem al cercle virtuós. Un mite que ningú gosa qüestionar, fruit d'una hegemonia en què el ciutadà ha estat reduït a estricte subjecte econòmic.

En la sessió inaugural de la nova legislatura del Congrés dels Diputats, es va produir un cert enrenou perquè els representants de Podem van convertir l'esdeveniment en un espectacle comunicacional. L'endemà totes les portades van ser seves. De cultura republicana francesa, sempre he sentit certa fascinació per les formes i els rituals del poder. De manera que no em costaria trobar raons per criticar el número que Podem va muntar en el moment de jurar els càrrecs i amb la presència del fill de Bescansa a l'hemicicle. Però prefereixo quedar-me amb tres coses que van més enllà de l'anècdota: la vida, la propaganda i la perplexitat.

La vida. No fa falta ser antropòleg per entendre que una mare alletant el seu fill és la icona més poderosa del poder de la dona. No es necessita ser nietzschesià per saber que la vida és la nostra manera d'estar al món. Col·locar una imatge tan poderosa de la vida, generalment reservada a la intimitat de la llar, al lloc de l'acció política democràtica, el Parlament, no deixa de ser un senyal que una altra idea de progrés és possible. Progressar és ampliar les possibilitats de realització vital dels ciutadans. I això comença per repensar la relació entre vida i feina.

La propaganda. Vivim en una societat en què la capacitat normativa emana del consum. I així hem vist com la competició política es du a terme cada vegada més d'acord amb els models publicitaris de la cultura de mercat. Es ven el candidat, el partit, el programa com una mercaderia més. Podem va introduir al Parlament una figura antiga, anterior a l'apoteosi del mercat: la propaganda. La ideologia s'ha fet marca com el producte, cosa que permet imposar una manera determinada d'entendre i organitzar el món sense que el ciutadà tingui plena consciència del que significa i les conseqüències que pot tenir en la seva vida. Recuperant la propaganda, Podem convida a tornar al debat ideològic: a la confrontació d'idees, és a dir, les maneres d'interpretar la realitat.

La perplexitat. Les cares de desconcert dels diputats dels grans partits eren expressives: això es mou i ens enxampa descol·locats. Hi ha una fractura creixent en els interessos i en les maneres de fer dels ciutadans, que passa per la barrera dels 45 anys. Els dos grans partits fa massa temps que governen per a la gent gran, que és la que els salva a l'hora del vot.

La pugna per imposar una determinada lectura de la realitat és el que, almenys des de Gramsci, es diu lluita per l'hegemonia. D'aquí ve la importància de l'espai comunicacional, que és el lloc on es configuren les formes d'interpretació de la realitat i la capacitat per determinar els comportaments socials. Durant les últimes dècades la política, a remolc dels diners, ha perdut incidència en la interpretació de la realitat i sobretot poder normatiu, que està en mans dels mercats. A hores d'ara tothom s'adona de la seva impotència, que els mateixos governants confessen quan s'escuden en la idea que no hi ha alternativa. Desmuntar la interpretació hegemònica de la realitat és el primer pas perquè la política recuperi el poder perdut. L'alternativa és resignar-se a un estricte paper de guardians de l'ordre. Els polítics parlen de seguretat i por; els poders econòmics, d'estabilitat i seguretat jurídica. Són les veritats que determinen l'hegemonia. Recuperar la política comença per qüestionar-les.