El poder de les formes

Tota la societat està estructurada entorn de protocols i rituals. Sense aquesta bastida imprescindible, hi hauria el buit. Això val tant per a noces i funerals com per a actes institucionals. Formalitat no és l'acceptació forçada de l'statu quo, sinó la disposició de respectar-se sota un mínim denominador comú.

En aquest reinici de la vida pública és lògic que els representants de cada grup, sobretot els nous, traslladin a l'espai públic les seves formes i els seus ritus. Això és el que va intentar fer Carolina Bescansa, la diputada de Podem que es va emportar el seu bebè al ple de constitució del Congrés i el va mantenir a la Cambra llargues hores junt amb ella, excepte els moments en què va ser rellevada de la seva tasca per alguns companys de bancada. La monumental polèmica aixecada per aquest fet resulta exagerada, tant per part dels qui ho consideren un mer exhibicionisme com dels que ho justifiquen per cridar l'atenció sobre la dificultat de conciliar la vida familiar i laboral. Ara bé, la conciliació necessita regles legislatives, cultura de coresponsabilitat en la cura dels fills i revisió d'horaris: aquí hi ha un ampli terreny per a la política, sense necessitat d'utilitzar un bebè en les necessitats de propaganda d'un grup concret.

L'escàndol davant altres suposades transgressions formals resulta forçat. Només cal recordar la sorpresa suscitada per les americanes de pana utilitzades per importants socialistes durant la Transició, que estan d'acord que allò no va suposar l'inici de cap camí sense retorn. L'important va ser la política practicada i no l'acomodació al codi de vestir corresponent. Per això, esquinçar-se les vestidures perquè algun diputat arriba al Congrés amb bicicleta (hauria de fer-ho amb cotxe o amb metro?) o dir que unes rastes poden comportar polls són ganes de continuar la vella política de l'esbroncada.

Aquests fets ens parlen del poder de les formes, del que es fa i el que s'omet, del que s'insinua i el que s'emfatitza. I hi ha moments en què s'accentua la càrrega simbòlica, com està passant aquestes setmanes. Per això els actors polítics i els seguidors de la vida pública han de mesurar el que fan i el que diuen, els codis verbal i corporal del llenguatge emprat. Haurien d'haver-ho tingut en compte els diputats de Podem abans d'afegir gestos i comentaris a l'acte d'acatament de la Constitució. Que unes forces s'oposin a la reforma i d'altres promoguin canvis constitucionals no impedeix que tots estiguin reunits al mateix Congrés, i que puguin parlamentar amb arguments i raons, sense recórrer a exageracions gestuals que voregen el hooliganisme.

De la mateixa manera que cal bandejar el menyspreu als idiomes, els himnes o els símbols, tampoc cal entrar en un torneig oral d'agressivitats a propòsit d'una diferència política (cosa que ha passat respecte als grups parlamentaris pretesos per Podem). No tornem tan ràpidament a les pràctiques de la infàmia. La Constitució, de la qual neix la legitimitat de tots els que seuen al Congrés, i la institució parlamentària mereixen un respecte que en absolut impedeix utilitzar tota la profunditat i la duresa dialèctica que es vulgui, sempre que es faci sense un tracte groller ni mesquí.