Al canvi pel pacte

El mapa polític a Espanya reflecteix per fi la nova fisonomia social engendrada per la crisi i madurada en el relleu generacional (excepte l'esfinx ancestral de Mariano Rajoy). El problema és que gairebé tots els partits creien que estaven ben col·locats per al nou mapa i el mapa del 20-D els ha descol·locat. Ningú està content perquè ningú ha guanyat, excepte la dignitat democràtica i la reconnexió entre ciutadans i Parlament. Bones notícies.

Bones notícies? Doncs semblen dolentíssimes. Escric sense que s'hagi constituït el Parlament però sospito que ja deu estar feta la foto amb el seu nou pintoresquisme i l'absència de corbates deu haver estat dominant, oxigenant i divertida: els canvis formals de vegades avancen canvis de fons. Però on el canvi no ha arribat és a la gestió i la digestió de resultats. Ningú està còmode en el seu nou vestit i gairebé tots viuen com a agressions i opes, cops de colze i murrieries el que és la natural pugna pels espais del poder, avui en suspens i en negociació.

La major part de les persones de bon sentit creuen que aquestes picabaralles presagien la impotència per establir acords de canvi polític. Jo no ho crec, segurament per la meva falta de bon sentit. Jo crec que mostren alguna cosa que no havíem vist mai en l'àmbit de la política estatal. El tempteig, la prova, l'escaramussa, la descaradura i la rectificació, alguna fatxenderia ocasional i alguna ingenuïtat passatgera aquesta vegada es juguen a quatre mans. I això és nou, i no és un meló enigmàtic ni és un ou trencadís. És un Parlament amb quatre partits.

Descartada, com és lògic i natural, l'aliança de socialistes i populars, la resta del camp sembla immens, sucós i ple de possibilitats. No hi ha hagut cap altre mandat democràtic més explícit que aquest. Però per no engolar la veu amb llenguatge de triler, prefereixo una versió suavitzada: el Parlament retrata una Espanya àmpliament fastiguejada de la cotilla monolítica d'un partit d'alta toxicitat i llengua empobrida fins a la inanitat. L'exclusió del Partit Popular de les fórmules de poder respon de forma natural al càstig quotidià infligit durant els últims anys.

Són factibles els acords entre socialistes, podemites, fins i tot Ciutadans, amb algun acord d’investidura que involucri nacionalistes i/o independentistes i IU?

Són factibles els acords entre socialistes, podemites, fins i tot Ciutadans, amb algun acord d'investidura que involucri nacionalistes i/o independentistes i IU? Sens dubte, són factibles. Però a més són desitjables, tot i que avui soni a música estrident o a somni humit de radical antisistema. El relleu de formes pot atreure un relleu de fons quan la desconfiança davant les declaracions públiques es torni confiança en les aptituds negociadores de polítics que estan jugant-se literalment el seu futur i el nostre. Catalunya és un problema de tres parells de nassos i la solució d'una consulta acordada sembla l'única versemblant per desencallar-lo sense empitjorar-lo. Alguns proposen amb bon sentit liderar aquesta consulta des de l'Estat i fer-ho de manera que el sí revalidi un preacord pactat i el no comporti el rebuig a tot acord i la decisió d'independitzar-se.

Paraules noves i fórmules netament democràtiques podrien ser lloc de trobada de socialistes i podemites sense ancoratges metafísics ni ostentació de poder regional, ni del PSOE ni de Podem, perquè els seus poders són tirant a il·lusoris i, per descomptat, fràgils i volàtils. Els entenc destinats a combinar-se entre si, i fins i tot amb alguns altres, si aspiren a moure alguna cosa més que les pancartes electorals en pocs mesos.

Catalunya no ho arregla tot, però sense reconduir una mica Catalunya, la resta perdrà lluentor i quota de pantalla. A la dreta li convindrà, com sempre, accelerar els cors patriòtics i l'esquerra tornarà a quedar sepultada al mig i noquejada. La multitud de propostes d'oxigenació de la vida de l'Estat, algunes reformes concretes a la Constitució i fins i tot alguns gestos simbòlics podrien propiciar un canvi de clima de cara a un electorat l'expectativa del qual em sembla que té a veure amb això, encara que calgui cedir aquí i allà, i encara que calgui desdramatitzar els desacords perquè és part del nou joc de la nova democràcia que estrenem avui.

O potser ja estem tots tan immersos en les baralles de Twitter que hem oblidat que vivim per una vegada una autèntica legislatura històrica. La foto del Parlament actual ha estat rigorosament inimaginable en trenta i escaig anys de vida democràtica, i no perquè les corbates han passat de moda.

Jordi Gracia és professor i assagista.