Final lúgubre

La negativa de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a investir Artur Mas com a president de la Generalitat té un efecte immediat: implica la convocatòria immediata d'unes noves eleccions anticipades. Són les terceres autonòmiques en un quinquenni, la qual cosa simbolitza per si mateixa el fracàs reiterat del líder convergent a aconseguir algun objectiu polític, encara que sigui el mínim: sobreviure.

En realitat, la negativa de la direcció de l'antisistèmica CUP per la mínima –després d'un empat assembleari bastant barroc– no fa sinó afegir una mordacitat cruel a la catàstrofe final que la singladura del nacionalista Mas ha suposat per tot allò que representava. Només això.

En termes narratius gens èpics, el descavalcament del fill polític de Jordi Pujol exhibeix tres vessants. La més evident és la personal, que subratlla com l'entossudida mania d'aguantar contra tota base social, política i aritmètica condueix únicament al ridícul, expedient al qual la política catalana havia estat tradicionalment aliena, sobretot després de les lliçons de Josep Tarradellas.

Més interessant és el que se'n deriva electoral: tres mesos després del 27-S, la impossibilitat d'investir un president separatista demostra que el presumpte plebiscit segurament ho va ser, però contra el secessionisme. Aquells que es van precipitar cantant i escrivint “hem guanyat” hauran d'explicar com, i per què, no només no han guanyat res, ni tan sols consagrar el seu mascaró de proa, sinó que ho han perdut tot. El veritable resultat del 27-S s'ha produït avui: els separatistes no només no atreuen la majoria social a Catalunya sinó que ni tan sols són capaços d'utilitzar la seva minsa majoria parlamentària per portar al poder un dels seus.

I més definitiu encara és el dany col·lateral infligit a l'heteròclita aliança d'interessos forjada a Junts pel Sí. Els seus dirigents es van quedar afònics assegurant que Mas era imprescindible, que no hi havia cap candidat alternatiu, que ell era el seu únic, experimentat i messiànic líder. I ara resulta que aquest presumpte líder s'arrossega per terra després de l'enèsima derrota, després d'autoinflingir-se uns quants Waterloo sense demanar permís a ningú: la divisió del país, la ruptura de la seva federació amb Unió, la implosió del seu propi partit. Si Mas era tan imprescindible és que ningú de Junts pel Sí, ni tan sols un grum, pot substituir-lo: millor qualsevol opció més radical que una tan tramposa com ell. I que aquesta aliança electoral mor amb ell.

No pot excusar en ningú el seu fracàs, el plançó de Pujol. Ell sol, contra tot pronòstic, i contra el consell dels companys més lleials, s'ha estavellat en intentar recaptar el suport d'un grup anticapitalista, antieuropeu i antioccidental, justament tot allò que com a candidat menyspreava. Se li ha negat, i per tant, s'autocondemna a la més humiliant frustració. Potser intenti encara rescabalar-se d'aquest mal averany: si és així el destruiran fins i tot els seus col·legues, o els seus devots, per sobreviure. Res més lògic.

El tètric final de Mas, tot i que encara pugui revestir-se de detalls més patètics, no constitueix un mal episodi per a Catalunya. És més pràctic acabar una agonia que perllongar-la. I els catalans acostumen a ser gent pràctica.