Ja ho va dir Laura Palmer

"Morta i embolicada amb plàstic". Amb aquestes paraules descrivia un horroritzat veí de Twin Peaks la troballa d'un cos a la riba del llac on solia pescar. Així, de cos present, el món va conèixer Laura Palmer. La jove, un dels cadàvers més bells de la història de la televisió, va aparèixer davant l'audiència el 8 d'abril del 1990 i va alterar per sempre la rutina d'aquest petit poble nord-americà de 51.201 habitants. També la de mig món que es va veure absorbit per la intriga i, en paral·lel als investigadors de la ficció, intentava contestar a la pregunta: Qui va matar Laura Palmer? Tot i que (en part) el misteri es va resoldre —­la sèrie va acabar de manera abrupta el juny del 1991—, David Lynch i Mark Frost, director i guionista de Twin Peaks respectivament, han decidit tornar a aquests misteriosos boscos plens d'avets Douglas. La seva finalitat: fer una tercera temporada (prevista el 2017 a Showtime) d'una sèrie estranya, reflex del món de Lynch, des de les seves pors i inquietuds fins al seu particular sentit de l'humor i misticisme. Una proposta que va ser revolucionària per la seva alta audiència —el capítol pilot als EUA emès per l'ABC va atreure 34,6 milions d'espectadors i va provocar que, per primera vegada, descendís el nombre de seguidors de Cheers, amb la qual competia en franja horària—; reconeguda com a pionera de l'actual edat d'or de la televisió, i convertida en objecte absolut de culte. Benvinguts a Twin Peaks. 

Amb dos característics acords de la banda sonora d'Angelo Badalamenti i la imatge de l'afable ocellet que apareixia en una branca, arrencava cada capítol. Segons després apareixia una serradora en ple funcionament, “donant pas a la típica visió lynchiana de l'art industrial”, resumeix el compendi d'assajos La filosofia de David Lynch, publicat el 2011. Aquesta atracció pels paratges industrialitzats és una constant en el treball del director des de la seva primera pel·lícula, Cabeza borradora (1977), en la qual un treballador d'una fàbrica va caient a les xarxes de la bogeria juntament amb la seva parella i al monstruós fill de tots dos. “No estic gaire segur de saber què significa exactament”, explicava un jove Lynch en una de les seves primeres entrevistes. “La idea era al meu cap, però no d'una manera abstracta en general, sinó abstracta concreta”, afegia. Acabava de tornar a casar-se i cuidava la seva petita filla, Jennifer. Alhora, s'estrenava al cinema amb una història turbulenta i grotesca. “Un exercici malaltís de mal gust”, va sentenciar la revista Variety. “No sóc tan estrany, de debò”, explicava ell. “Sota la calma exterior hi ha el subconscient, no? I tothom té els seus petits… habitants de les profunditats”. 

A Lynch li agrada penetrar en aquests abismes, en la podridura i la foscor que subjeu en tota escena d'aparent normalitat. Durant la investigació de l'assassinat de Laura Palmer també es va destapant la foscor que batega en els habitants de l'idíl·lic Twin Peaks: tràfic de drogues, prostitució, incest, masoquisme, ambició, mort…

Vellut blau (1986) va segellar la relació de Lynch amb els actors Laura Dern i Kyle MacLachlan. També amb el compositor Angelo Badalamenti. Aquests dos últims són peces clau a Twins Peaks: MacLachlan com l'extravagant agent de l'FBI Dale Cooper, alter ego de Lynch, apassionat, com el director, per la meditació, el cafè i el pastís de cireres; Badalamenti com a ideòleg d'una inigualable partitura que també es va convertir en icona. 

“El rodatge va genial”, explicava MacLachlan en una entrevista per a la revista Icon. Parlava de la seva participació, de nou com a Cooper, a la propera temporada de la sèrie. “Quan vaig llegir el guió vaig entendre que tot seria tan especial com esperava. Serà pur David Lynch. Està fent el Twin Peaks que vol fer”, afegia sense revelar ni una paraula. Badalamenti també torna, igual que gran part dels personatges de l'original, com el xèrif Harry S. Truman (Michael Onteak); la moderada Donna Hayward (Lara Flynn Boyle) o la morta Laura Palmer (Sheryl Lee). Tot i que està morta des del minut u, la figura de Laura, víctima a la vegada que temptació, inunda la sèrie en un exercici de necrofília a l'estil de Vértigo o Rebeca, totes dues de Hitchcock. En realitat la recerca del seu assassí és una excusa, un MacGuffin [un element de suspens que fa que la trama avanci però manca d'importància], per desgranar els misteris de Twin Peaks sobre la base de les relacions que els seus habitants tenien amb la corrupta adolescent. 

Infidelitats, interessos creuats, violència domèstica, segrestos o batusses familiars. Un serial. Emfatitzant aquesta idea, Lynch dóna rellevància a Invitation to Love, un serial d'estil dels anys vuitanta al qual estan enganxats molts dels habitants de Twin Peaks. Aquesta barreja de serial, terror, surrealisme, drama criminal i humor que fascinava el director. De fet, el nom de l'assassí li semblava tan irrellevant que no tenia planejat revelar-lo. Només ho va fer, a través d'un somni en el capítol set de la segona temporada (Lonely Souls), després de les pressions dels productors. A partir d'aquí, immers en el rodatge de Cor salvatge (1990, Palma d'Or a Canes), es va apartar de Twin Peaks. 

Només va tornar després de l'enfonsament de l'audiència per concloure la història i dirigir els capítols finals. Poc després, el 1992, va rodar Els últims dies de Laura Palmer, una preqüela de Twin Peaks en la qual relatava els dies previs a la mort de Laura Palmer. Però aquesta espècie de colofó no va convèncer ni seguidors ni crítics. Twin Peaks havia acabat i semblava que per sempre. El 2001, Lynch va intentar fer una altra sèrie, Mulholland Drive, amb una atmosfera semblant a la del seu anterior treball televisiu. Va gravar el pilot, però el treball no va agradar i el director el va reconvertir en pel·lícula de misteri neo-noir amb la qual va obtenir una altra nominació a l'Oscar com a millor director. Twin Peaks ja començava a formar part de la nostàlgia quan, el novembre passat, una sèrie de quatre anuncis a la televisió japonesa va sorprendre els seus fans. Promocionava cafè enllaunat de la marca Geòrgia i els havia dirigit el mateix Lynch el 1993 desenvolupant la resolució d'un cas en l'univers Twin Peaks amb els mateixos actors. Van sortir a la llum quan ja estava confirmada la nova temporada i Lynch havia anunciat la seva tornada a Twitter. A poc a poc va anar explicant que tornava part de l'elenc. Així, 25 anys després de la seva emissió, el director ha aconseguit emocionar els seus seguidors. Els fans no s'obliden de l'últim capítol, en el qual Laura explicava un secret a Cooper a l'onírica habitació vermella: “Ens veiem d'aquí a 25 anys”.