Aritmètiques diabòliques

“És una aritmètica diabòlica”. Aquesta expressió, utilitzada diumenge per un estupefacte Antonio Baños després de comptar sis vegades els vots de l'assemblea la CUP que van donar un empat paralitzant a la qüestió de si havien d'investir president Artur Mas, pot estendre's avui a tota la política espanyola. Els resultats electorals del 20-D han deixat una aritmètica diabòlica, en què cap majoria de govern és possible sense violentar fins a extrems electoralment perillosos els propis principis i posicions, cosa que la fa summament difícil. Però és, a més, una aritmètica diabòlica perquè converteix en perdedors els dos únics partits que estan en condicions de prendre la iniciativa per formar govern.

Per molt que Rajoy tracti d'ocultar-se darrere la màscara d’impertorbabilitat que el caracteritza, la veritat és que cada dia que passa comprovarà amb més afectació la dimensió de la seva derrota. Té el grup parlamentari més gran, cert, però el que importa, com molt bé explica l'aclamada sèrie danesa Borgen, no és quants diputats tens, sinó quants en pots sumar. I Rajoy no podrà sumar-ne prou sense tenir un PSOE en hores baixes, la supervivència del qual depèn, precisament, que sàpiga allunyar-se del foc d'un PP en procés d'implosió pel càstig que han rebut les seves polítiques a les urnes i pel llast de la corrupció. Ningú oblida que els casos més sagnants han de passar encara pel banc dels acusats.

L'aritmètica electoral ha donat una possible majoria d'esquerres alternativa al PP, però qui ha de pilotar-la és també un partit perdedor emmanillat per contradiccions doloroses i lluites internes autodestructives. Pedro Sánchez manté la seva condició d'alternativa, que és molt, però tots saben que haver perdut tants vots sobre els resultats del 2011, que ja eren els pitjors del PSOE, no li dóna precisament una posició de força. Sobretot quan en l'escenari ha irromput una força que li disputa la base electoral social i que no està gens interessada a aconseguir un pacte de govern múltiple i summament inestable sota la batuta de Sánchez. Iglesias té raons per preveure que a Podem li anirà millor en unes noves eleccions que pujant en un vaixell amb tantes vies d'aigua. De Ciutadans s'esperava molt, però s'ha quedat curt, i això situa Rivera en una posició incòmoda, en què pot exhibir un tarannà constructiu, però que no compta, ja que els seus diputats no són suficients ni per al PP ni per al PSOE.

Al final, les aritmètiques diabòliques del 27-S i del 20-D poden acabar sent vasos comunicants. El que passi en els propers dies a Catalunya pot determinar un desenllaç a la resta d'Espanya. Si la CUP aprova la investidura de Mas i Catalunya es precipita pel full de ruta del sobiranisme, hi haurà veus que clamin per una gran coalició del PP, PSOE i Ciutadans. Però els socialistes s'ho han de pensar dues vegades abans de prendre segons quins camins.