La coalició és la regla

Ha d'arribar l'hora dels governs de coalició. Ho valida l'experiència comparada, ja que a Europa és habitual. Dels 28 governs de la Unió Europea, 22 resulten d'una coalició entre dos o més partits. Fins ara n'eren 23.

Les eleccions celebrades el 2015 a Grècia, Finlàndia, Dinamarca i Portugal no han canviat aquest format, tot i que sí que ho han fet els seus components ideològics. A Portugal, cap a l'esquerra; a Dinamarca, cap a la dreta. Només al Regne Unit s'ha passat d'un Govern bipartit conservador-liberal a un de monopartidista, tory.

Més encara que per l'experiència dels veïns, la coalició és la solució menys dolenta en un escenari de fragmentació parlamentària. I en certs casos, no es tracta només de la més aconsellable, sinó de l'única possible, per imperatiu de l'aritmètica parlamentària: llavors, es fa de la necessitat virtut, a l'espera que l'hàbit faci el monjo.

Un Govern pluripartidista acostuma a ser la sortida que ofereix més estabilitat política —un valor evident, sobretot en èpoques crítiques—, a falta d'un de majoria absoluta. Ofereix, en principi, més solidesa que, en escala descendent, un Govern en minoria amb aliances parlamentàries de legislatura, o un altre amb suports de geometria variable, la fórmula més volàtil.

L'experiència històrica europea mostra més propensió a coalicions de partits que comparteixen espai ideològic o són fronterers: el cas típic és el de la Itàlia de l'era de la Democràcia Cristiana i les formacions properes, els famosos equips formats per pentapartiti.

Però també es recorre a aquesta fórmula en escenaris més difícils, entre partits directament contraris entre si, que conciten la màxima rivalitat. És el cas de la gran coalició alemanya entre democristians i socialdemòcrates.

Com que és la fórmula a primera vista més contra natura, convé aturar-s'hi. S'ha produït en tres ocasions: 1966, 2006 i 2013. No sempre ha estat l'única sortida. En l'última va haver-hi altres opcions possibles (com un pacte esquerres/ecologistes).

Es van forjar en intenses negociacions. La coalició actual va anar precedida de dos mesos d'intensos debats (l'últim, una marató de 17 hores), amb participació de 75 especialistes, que van produir un pacte detalladíssim: un programa de govern de 185 pàgines, sotmès al vot de ratificació dels 475.000 militants socialistes.

El secret de les coalicions sòlides és garantir la lleialtat mútua. I aquesta es basa en el fet que totes les parts obtinguin èxits clau i evidents que, si no hi hagués pacte, no aconseguirien.