La CUP, un partit amb quatre ànimes que manté en suspens Catalunya

Independentistes, anticapitalistes, feministes i internacionalistes. A falta de dues ànimes, la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) en té quatre, i sobre totes elles recau ara la responsabilitat mai prevista de decidir qui presidirà la Generalitat de Catalunya. Partidaris i contraris de la figura d'Artur Mas batallen aquests dies per imposar-se després de l'insòlit empat de la seva assemblea a 1.515 vots. Els dos bàndols estan clars i, encara que la CUP no té líders formals, el sí el representa Antonio Baños i el no, Anna Gabriel. Tots dos comparteixen bancada al Parlament i al seu voltant hi orbiten desenes de càrrecs locals, gairebé sempre anònims, que donen múscul a la formació.

L'esquerra independentista té experiència en escenaris contradictoris. Sempre s'ha mogut en la dicotomia entre la secessió i la possibilitat de dinamitar el sistema capitalista per crear-ne un de nou. La CUP va néixer en l'àmbit municipalista i el 2012 va tenir el dilema de fer el salt a la política autonòmica. El va fer amb el periodista David Fernàndez encapçalant el projecte. I va aconseguir tres diputats. Des de llavors, el partit viu en tensió permanent per com n'és de complicat mantenir una estructura assembleària dins de la política institucional.

Convergència ho ha patit de ple durant la negociació. “A cada reunió la CUP ens enviava representants diferents; era un malson perquè cada vegada calia tornar a començar”, reconeix un dirigent de CDC.

Sota el lideratge del periodista David Fernàndez, que recentment ha estat reclutat per Ada Colau per supervisar l'Oficina per a la Transparència de l'Ajuntament de Barcelona, el vessant independentista del partit va guanyar poder respecte al més antisistema.

El bloc granític del no. Els deu diputats que ara s'asseuen al Parlament simbolitzen a la perfecció el dilema actual. Anna Gabriel representa el sector més poc inclinat que Artur Mas revalidi el càrrec i així ho ha demostrat en les seves intervencions. No ha deixat d'insistir a Junts pel Sí perquè designi un candidat alternatiu des que la CUP es va revelar “decisiva” per formar un Govern. Criada al poble miner de Sallent (Bages) amb els valors del comunisme i l'anarquisme, Gabriel esperarà a l'últim moment perquè el procés independentista no descarrili, però no passarà per donar suport a un president que simbolitza les privatitzacions i les retallades socials. De la mateixa manera, els diputats Benet Salellas i Josep Manel Busqueta no volen que la “nova etapa” republicana estigui liderada per una figura vinculada a l'etapa autonòmica.

Busqueta encarna els valors més autèntics de la CUP. Ara és diputat, però no ha deixat de treballar a la pastisseria de la seva família a Bellpuig (Urgell), tot i que arribi al Parlament després de passar la nit a l'obrador. És economista i un bolivarià convençut que va arribar a assessorar el president veneçolà Hugo Chávez, a qui va recomanar augmentar el volum de nacionalitzacions. La CUP defensa els valors de l'internacionalisme, entesos com la solidaritat entre els pobles més enllà dels Estats. D'altra banda, Busqueta té una faceta d'analista i no se li escapa el risc de ruptura a la CUP.

Una altra veu de la direcció que s'ha posicionat contra la investidura de Mas és Xevi Generó. Aquest llicenciat en Ciències de l'Activitat Física és portaveu del secretariat del partit, una activitat que combina com pot amb la seva professió com a guàrdia del refugi de muntanya de la serra d'Ensija, al Pirineu, a 2.100 metres d'altitud.

Els defensors de Mas. Antonio Baños i Julià de Jòdar, diputats que no militen a la CUP, es mostren partidaris del pacte amb Junts pel Sí per no perdre l'oportunitat d'avançar en el que anomenen el “procés constituent” de la futura República catalana. Jòdar, de 73 anys, és un històric de la lluita independentista, faceta que ha combinat amb la de novel·lista. El 2012 va tancar la llista de la CUP juntament amb l'exfutbolista del Barça Oleguer Presas. Antonio Baños, per la seva banda, defensa Mas, però no el seu liberalisme, com queda palès en llibres que ha publicat, com La economía no existe o Posteconomía.

Els diputats Albert Botran i Sergi Saladié també s'han mostrat més oberts al pacte. El primer va arribar al Parlament de Catalunya després de dedicar-se a la seva faceta d'historiador amb diverses publicacions sobre la història dels anomenats Països Catalans i de la mateixa CUP. El segon, representant de la província de Tarragona, ha estat un ferm opositor del complex de casinos BCN World que la Generalitat promou a Tarragona i que ara Artur Mas ha frenat per facilitar el pacte amb la CUP. A més de Poble Lliure, el sí a Mas ha tingut en les últimes setmanes el suport de quatre de les 13 assemblees territorials, bàsicament les de Girona i l'interior de Catalunya.

Els que decanten la balança. Entre els qui no s'han definit obertament, es poden incloure els diputats Eulàlia Reguant, Gabriela Serra i Ramon Usall. Reguant ha treballat les propostes del pla de xoc contra la pobresa i enmig de les negociacions amb Junts pel Sí va reconèixer que era impossible aspirar a desenvolupar un pla “ambiciós” amb els interlocutors que tenia a l'altra banda de la taula.

Gabriela Serra és la veterana del grup, vinculada a les lluites socials des dels anys setanta. Als vuitanta es va mobilitzar contra l'entrada d'Espanya a l'OTAN i contra les polítiques de Felipe González. Aquesta diputada ha posat la seva experiència sobre la taula per buscar punts de trobada entre les formacions independentistes. Serra encarna els valors feministes de la CUP. En el partit ningú s'estranya quan en les seves assemblees els dirigents i militants utilitzen el gènere femení com a forma inclusiva per a tots dos sexes en lloc de l'habitual masculí. A la CUP “totes” decideixen sobre Mas.