Artur Mas i l’il·lusionisme

L'acumulació de conteses electorals fa aflorar les contradiccions de la política i evidencia la distància entre les intencions expressades públicament i els propòsits encoberts, entre l'attrezzo i la realitat. La campanya electoral de les formacions polítiques que governen propicia també la comparació entre passat, present i futur. Fer balanç del recorregut dels partits governamentals, analitzar els seus nous eixos programàtics i preveure el futur que proposen als electors permet descobrir fenomens paranormals i concebre la política com una ciència oculta i misteriosa.

La recent trajectòria del que ha estat durant més de trenta anys partit hegemònic a Catalunya, CDC, i del seu líder actual, Artur Mas, demostra una barreja de domini de determinades arts circenses i taumatúrgiques. En un únic lustre, des que Mas és president del Govern ha acreditat posseir grans habilitats com a equilibrista i saltimbanqui en la política de pactes. L'any 2010 va ser investit president gràcies al PSC, per després governar amb el principal suport del PP. El 2012 va aconseguir superar la investidura i governar amb l'ajuda d'ERC i, després de les últimes eleccions del 2015, Mas ha abraçat el radicalisme de la CUP per intentar arribar a ser president.

En les tres eleccions que hi ha hagut en només set mesos del 2015, CDC s'ha presentat amb tres candidatures diferents. CiU en les municipals, Junts pel Sí en les autonòmiques i Democràcia i Llibertat en les generals, i sempre amb diferents socis. L'embruixament convergent i les seves aptituds embruixadores han enlluernat gairebé una desena de formacions polítiques que han acompanyat CDC en aquestes ofertes electorals.

ERC ha ensopegat fins a tres vegades amb la mateixa pedra filosofal convergent. El desembre del 2012 va formalitzar un pacte de legislatura amb tres annexos que, excepte el compliment parcial del primer, es van convertir en paper mullat. El gener del 2015 es va acordar, amb la Llei de Pressupostos, la creació i el reforç de determinades estructures d'Estat que encara estan als llimbs de l'acció del Govern d'Artur Mas. I el 13 de juliol del 2015, en una esotèrica “reunió de pastors”, Oriol Junqueras es va sotmetre per força hipnòtica de Mas i va accedir a formar una coalició electoral amb CDC que no va donar els fruits esperats el 27-S.

Les propostes de CDC sobre les relacions entre Catalunya i Espanya han donat, en poc temps, un triple salt mortal amb tirabuixó i doble pirueta. Els convergents han passat de la seva clàssica ambigüitat ideològica i del peix al cove al reguitzell de figures retòriques per evitar la paraula independència en el 16è Congrés del partit del 2012, fins a acabar sent endevins de l'autonomisme i profetes de l'independentisme amb l'extrema fe del convers.

Per art de màgia negra, els plantejaments sobiranistes del Govern de Mas han causat estralls en el sistema de partits català. Van desgraciar el PSC, el PP, ICV i Unió fins a ocasionar-los una forta crisi existencial, i ja veurem si el mal d'ull també afectarà la CUP. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho, Joan Herrera o Josep Antoni Duran Lleida han patit, com si fossin víctimes de vudú, tot tipus de martiris polítics. Fins i tot CDC ha iniciat un curiós ritual d'immolació política per renéixer de les seves cendres com l'au Fènix. Vidents, tarotistes, quiromàntics, endevinadors, pitonissos i endevins de l'entorn convergent auguren una refundació del partit que permeti enterrar el catàleg de pocions tòxiques de CDC i trobar, en pocs mesos, l'elixir de la vida eterna i l'èxtasi polític.

En els múltiples casos de corrupció que afecten CiU, el president Mas ha exhibit una gran perícia en el joc del triler. Procediments judicials interminables, delictes prescrits, casos dubtosos arxivats, sancions sense efecte, indults a la carta i…on és la corrupció? I justament ara que som a les portes d'un any en el qual poden dictar-se sentències sobre determinats assumptes tèrbols que afecten CDC, es liquiden les sigles i… on és el partit? Pur malabarisme polític en recerca del “més difícil encara” per distreure l'opinió pública.

Però l'alquímia, l'ocultisme i l'il·lusionisme polítics no només són patrimoni de Mas i CDC. Tots els partits practiquen rituals i conjurs per fidelitzar la seva parròquia i captar nous adeptes. Tots tenen mags, bruixots i prestidigitadors. I alguns també tenen fins i tot el plus de Marcelo.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.