Del nínxol a l’ossera sense notificació

La família Bonet va decidir fa dos anys portar el cos d'un parent amb el de la seva parella perquè eren en cementiris diferents. Però no aconseguia trobar el seu nínxol. Després de demanar a Cementiris de Barcelona que aclarís on era el cadàver, la família va descobrir que estava enterrat a l'“ossera general i que d'allà no es podia recuperar”, explica Beatriz Bonet. La néta afegeix que l'empresa municipal els va donar una adreça incorrecta del nínxol, i que la data de defunció tampoc no corresponia amb la del certificat en poder de la família.

L'ordenança de cementiris de Barcelona preveu el trasllat d'un difunt a l'ossera municipal si les persones que lloguen la seva tomba deixen d'abonar les quotes. Això va succeir amb l'avi de la Beatriz, inicialment enterrat al cementiri de Sant Andreu. No obstant això, en aquest cas els familiars del difunt no van ser informats que la responsable dels pagaments –una tercera persona sense relació amb la família– havia deixat d'abonar-l0s.

Quan se'n van adonar, els familiars van presentar una reclamació patrimonial a l'Ajuntament pels danys morals soferts. També, perquè, en la seva opinió, l'empresa municipal “no va facilitar la informació”. “Quan la reclamació patrimonial s'esgoti per la via administrativa, interposarem una demanda davant els tribunals”, afegeix la Beatriz. La família va decidir, així mateix, presentar una queixa al Síndic de Greuges perquè recomani canvis en l'ordenança i “que casos així no tornin a succeir”.

Hi va haver un antecedent similar al de la família Bonet fa diverses dècades. Segons fonts de Cementiris de Barcelona, l'octubre del 1987 es va declarar “la caducitat” del lloguer d'un nínxol perquè la titular, una persona aliena a la família, havia deixat d'abonar els pagaments. Després que l'empresa municipal constatés que no estava pagant “es van publicar edictes en diaris de gran tiratge” i un anunci al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona reclamant que s'assumís l'import que hi havia pendent. En no haver-hi resposta per part de ningú, la companyia va traslladar el cos a l'ossera comuna.

Els Bonet, no obstant això, creien que estaven al corrent dels pagaments: “Pensàvem que la meva àvia era qui se n'ocupava”. L'afer, explica la Beatriz, era molt “dolorós per al meu pare”, ja que “el meu avi va morir quan ell tenia quatre anys”. Per aquesta raó no es va tractar la qüestió a casa fins que la néta del difunt va prendre la iniciativa de traslladar les restes mortals de l'avi amb les de l'àvia. “Si haguessin trucat a la porta de casa, hauríem pogut regularitzar la situació”, assegura.

Bonet argumenta que la Llei 30/1992 de Règim Jurídic de les Administracions Públiques obliga l'empresa municipal a intentar notificar l'impagament a les persones interessades, incloent-hi la família, abans de publicar un edicte als butlletins oficials. També creu que la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Suprem reforça aquesta tesi. Afegeix que el Síndic de Greuges ja ha fet la mateixa recomanació en casos similars: “Hi ha maneres de saber el domicili fiscal de la família i avisar-la. Amb les multes ho fan”.

Una portaveu de l'empresa municipal al·lega que des de fa quatre anys els seus treballadors ja busquen els familiars a través del padró municipal. També explica que els serveis jurídics estan buscant la manera de modificar l'ordenança municipal “perquè s'informi les famílies que lloguin un espai als cementiris municipals que notifiquin si no volen pagar el lloguer a partir del tercer any”.