Sobre dèries i follies

Al diari El Mundo, l’1 de maig d’aquest any, un membre destacat de Ciutadans escrivia que “la proliferació de les llengües atempta contra la funció comunicativa del llenguatge”. I afegia que “és una obligació moral treballar perquè el nombre de llengües disminueixi i abstenir-se de sotmetre’n cap a caríssims tractaments de reanimació artificial”. Deixant a part el redactat (les llengües no proliferen; hi ha les que hi ha i prou) i deixant també a part aquesta moda d’esmentar la moral des de l’astúcia ideològica, l’article deixava clar que, a Espanya, hem de treballar per tal que el gallec, el basc i el català desapareguin com més aviat millor. I això ho hem de fer en nom de la moralitat i de l’estalvi. No es pot ser més clar.

Que jo sàpiga, cap dirigent de Ciutadans no ha desqualificat aquesta afirmació, cosa que em fa pensar que el partit hi està d’acord. Costa molt d’entendre aquest menyspreu, per no dir odi, que tenen determinats individus i partits envers determinades llengües, quan, de fet, són del tot innocents, totes. No n’hi ha cap que hagi comès cap delicte; les llengües, totes, possibiliten la capacitat de pensar, d’aprendre tot el que es pot aprendre, perquè per aprendre necessitem el llenguatge. I no hi ha cap llenguatge millor que la llengua nativa. Aquí, a Catalunya, hem de dir “llengües natives”, perquè tots els habitants de Catalunya haurien de saber molt bé tant el català com el castellà, que no són pas tan diferents. I saber dues llengües afavoreix el coneixement d’una tercera. Com més llengües es coneixen, més fàcil és aprendre’n de noves, més capacitat de memòria i de pensament és té, i més accés directe a la literatura de les llengües que sigui. Per tant, atacar (de gairell) les llengües minoritàries no és cap deure moral. Al contrari: és una immoralitat patent.

No crec que la sorpresa negativa del resultat electoral que Ciutadans ha tingut a Catalunya sigui culpa de l’article esmentat ni de la connivència del partit amb l’article. Però Ciutadans, com a mínim, hauria de calibrar més bé el llenguatge. Un altre exemple: Albert Rivera diu que no vol pactar amb partits que volen un referèndum “para romper España”. Aquí hi ha una altra astúcia que amaga la realitat. A les votacions que Convergència volia plebiscitàries, els independentistes van perdre. En tot cas, doncs, el referèndum no seria per trencar Espanya, sinó per tapar la brutal esquerda que han creat Mas i Rajoy (tots dos nacionalistes i de dretes). El primer amb la seva propaganda per salvar-se ell, pagada per tots, i el segon amb la seva manera de fer el mort. No sé quina por tenen els partits que es neguen a escoltar la veu dels ciutadans (socialistes inclosos). Si Rajoy, quan va començar la follia, hagués fet el que calia fer per organitzar un referèndum legal, ens hauríem estalviat tots els maldecaps i els inconvenients innecessaris que ens han caigut a sobre després. Vivim al mig de dèries i follies. Quin fàstic!