Un Josep Pla postelectoral

No seria el primer cas d'unes eleccions generals que provoquen més problemes dels que la retòrica electoral es proposava solucionar. En aquest aspecte les recents eleccions autonòmiques de Catalunya, convocades anticipadament per Artur Mas, serien d'una exemplaritat incomodíssima perquè difícilment poden concebre's més obstacles al fair play, el pluralisme, l'estabilitat i el desenvolupament raonable de la cosa pública. És molt aventurat suposar que amb el recompte de diumenge passat el ciutadà tindrà les coses més clares. Molt al contrari, la confusió anirà en augment, la desconnexió entre el llenguatge i la realitat serà flagrant i presenciarem com en la societat catalana la política es regeix per impulsos irrealistes, mentre que la vida social i econòmica procura eludir el desgovern resultant, buscant solucions pràctiques per a les urgències pendents.

Entre les autonòmiques i les legislatives, els interrogants ens desborden. Amb Josep Pla ens preguntem com és possible que la franja liberal conservadora de Catalunya, de matriu catalanista, no només no exerceixi la influència que li seria pròpia sinó que ja estigui evaporada. A què ve que el que queda d'una burgesia amb sentit de la responsabilitat hagi preferit l'eclipsi a la postura clara? Confiat en el pujolisme, aquest món liberal conservador va decidir no influir, ni marcar territori. Va delegar. Havia contribuït a la lenta sedimentació catalanista però després de la Guerra Civil no va tornar a ser el que havia estat. Catalunya continua sent “rica i plena”, però per obra d'una societat activa i no per les noves elits nacionalistes. Per això, en aquests instants i malgrat el que ha significat, l'opció liberal conservadora a Catalunya sona a dinastia xinesa.

Amb les eleccions consecutives, la solidesa institucional i la credibilitat que són necessàries per a la Generalitat tampoc en surten reforçades, sinó més aviat al contrari. En una altra dimensió històrica, Pla recorda que amb la dictadura de Primo de Rivera el fet que la Lliga no pogués salvar la Mancomunitat va produir una gran commoció en la gent sensible del país. La Lliga rebia la seva pitjor envestida. Ara, és amb Artur Mas que la Generalitat transmet a tota la societat catalana una creixent crisi d'autoritat institucional i no només per haver-se convertit en el baluard dels secessionistes davant d'amplis sectors socials que no desitgen una ruptura amb Espanya. Certament, ni la Catalunya d'avui ni tot Espanya tenen a veure amb el regnat d'Amadeu de Savoia, la Primera o la Segona República, però la història –en aquest cas, la història segons Pla– sempre ensenya alguna cosa.

Passa, per exemple, amb la pretensió de tunejar el federalisme. Encara no sabem en què consisteix concretament la noció federal excepte com a excusa per distanciar-se de l'autonomisme clàssic i remodelar gairebé a cegues la millor constitució que ha tingut Espanya. El referent era Pi i Margall. Pla parla de la intranscendència total dels federals, pimargallians i sinalagmàtics. Com a president de la tan pintoresca Primera República, Pi i Margall va instaurar a Espanya el cantonalisme suís i l'anarquia –segons l'adjectivació planiana– va ser inenarrable. En definitiva, va destruir aquella república advinguda després de la partida del rei Amadeu de Savoia, al qual el general Prim –de qui suposar que va ser un estadista és molt suposar– va anar buscant d'una cort europea a una altra.

Un altre aspecte digne d'estudi és la personalitat política d'Artur Mas. El seu afany de supervivència ha generat inestabilitat, desinterès inversor, inseguretat jurídica, orfandat electoral i la pràctica destrucció del catalanisme històric, sense crear una substitució operativa. La possibilitat de refer el catalanisme clàssic és remota, i el precedent d'Acció Catalana –un invent de poetes– al separar-se de la Lliga de Cambó és més aviat negatiu.

Artur Mas en això s'assembla a Companys, al Companys descrit per Pla, l'advocat dels sindicats anarcosindicalistes –ara en forma de CUP–, un orador que canvia de principis d'un dia per l'altre. En fi, un advocat sense clients normals. La defecció dels seus més pròxims queda expressada vívidament en cenacles polítics a porta tancada. Mas ha perdut dosis considerables de confiança. És d'un calculisme sense visió, saltant d'un toll a l'altre per esquivar les allaus d'una corrupció l'expressió emblemàtica de la qual és la família Pujol. Si Moisès va indicar al seu poble el camí de la terra promesa, Mas proposa saltar-se en vermell els semàfors de la constitucionalitat.

Valentí Puig és escriptor.