Canvi i estabilitat

El PP aconsegueix –amb enormes pèrdues– una curta victòria en vots i diputats, mentre que el PSOE resisteix com a segona força parlamentària però recull els pitjors resultats d'aquest partit en unes eleccions generals. La dimensió de la seva reculada reforça els dos partits emergents, Podem i Ciutadans –sobretot el primer–, que entren amb força al nou Congrés dels Diputats, i consumen així un canvi de gran magnitud en el sistema espanyol de partits.

Els líders dels quatre partits principals gairebé no han donat pistes sobre els possibles pactes que poden assegurar la governabilitat a Espanya. Es pot entendre que, en plena campanya, no volguessin aclarir-ho. Però una vegada celebrades les eleccions, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera han d'ensenyar les seves cartes per intentar formar un Executiu d'un o altre signe.

Una dada important per a la presa de decisions serà la constitució del nou Govern català, prevista per a properes dates, un factor que sens dubte pesarà, i potser de manera decisiva, en les negociacions encaminades a formar el futur Govern d'Espanya.

Rajoy va proclamar la victòria del PP i la seva voluntat d'intentar formar Govern, un dret que minuts abans li havia reconegut Pedro Sánchez en la seva compareixença després que es confirmessin els resultats. El PP guanya, en efecte, tot i que es confirma el considerable deteriorament del seu capital polític. El PSOE ha perdut molt menys que el PP respecte al 2011, tot i que el desgast de la seva tasca d'oposició l'afecta com un dels pilars del sistema de partits democràtics.

Podem i el seu líder, Pablo Iglesias, han aconseguit un bon resultat amb un discurs que pretenia mantenir la cohesió del seu heterogeni electorat –en realitat producte de coalicions heterogènies– al mateix temps que intentava evitar la mobilització dels votants socialistes. I Ciutadans no arriba al llistó de resultats que li auguraven les enquestes prèvies, tot i que la seva forta entrada al Congrés dels Diputats és més que estimable i, sens dubte, és una força cridada a tenir un paper important.

La legislatura estarà centrada en un Parlament de minories, en el qual cap partit tindrà prou força per actuar per si sol, després que tots s'hagin quedat lluny de la majoria absoluta. El nou sistema determinat per les urnes no suposa una revolució, però sí un canvi important. D'entrada reflecteix els desitjos dels espanyols, que demanen negociació i consens, en bona part farts dels enfrontaments sense sortida als quals van conduir en el passat les situacions molt polaritzades.

Cal aprendre a conviure en un escenari de minories parlamentàries, que han de donar el millor de si mateixes per dotar d'estabilitat el sistema. No hi ha dubte que hi haurà negociacions complexes per formar Govern, però és d'esperar que els principals actors constitucionals abordin aquesta tasca amb ànim constructiu. Moltes de les esperances dipositades pels electors a les urnes es veurien frustrades si el procés desemboqués en exigències maximalistes o bloquejos que impedeixin treure profit del canvi de sistema. Els ciutadans volen que es consensuïn les polítiques principals, i no que cada nou equip en el poder utilitzi els comptes pendents del passat per bloquejar les solucions de futur.

En definitiva, després de quatre anys en què el diàleg polític ha brillat per la seva absència, els partits han de reprendre la via de la negociació per abordar els problemes que té el nostre país. Aquesta és la millor manera de respondre al missatge de les urnes.