Una guineu al jardí

"Tinc una guineu al jardí, per si vols passar a veure-la". El missatge d'Evelio P. era concís, com ell, però llegit entre línies resultava d'allò més eloqüent. El que volia dir era "tinc una guineu al jardí, i tu no" (la cursiva és meva). Vaig sospirar pensant que l'Evelio, reconegut fabulador d'oriols, probablement era incapaç de distingir una guineu d'una mofeta. En fi, tot podia ser, em vaig dir posant-me resignadament l'abric. Vaig conduir el jeep fins a l'egrègia mansió de l'aficionat naturalista mirant el fred cel del Montseny engalonat de brillants estels i convençut que estava perdent el temps. Si de debò tenia una guineu al jardí segurament ja se n'hauria anat. I és que les guines són una bona peça. Símbols universals de l'astúcia nociva, associades en moltes tradicions amb el diable i les bruixes, expressen, segons Cirlot (per marcar aquí una anotació culta), les aptituds inferiors i les tretes de l'Adversari. De fet, sobrenomenaven Magua, l'índia fura dolenta de L'últim dels mohicans Le Renard Subtil. Michel Pastoreau apunta que el pelatge vermellós del Vulpes vulpes s'identificava a l'Edat Mitjana amb Judes, a qui es considerava pèl-roig. I, bé, "guilla" no és una paraula amable. El terme, per cert —de Guilleries—, el fa derivar Coromines del nom de la dona de Guifré II de Cerdanya, Guisla (i no diré res més).

Vaig aparcar fora i vaig entrar al jardí de l'Evelio —procurant trepitjar-li els rosers, insultantement en flor al desembre— i em vaig trobar amb una escena inenarrable. El meu amic estava escarxofat en una butaca al porxo mentre sostenia un got de whisky de malta en una mà i amb l'altra assenyalava cap a la seva cuidadíssima gespa. Vaig seguir la direcció de la seva autosatisfeta mirada i allà hi havia la guineu, sí senyor. Un tros de guineu. Pur mestre guillot.

La bestiola s'havia estirat tan esplèndidament a l'herba amb les potes de davant estirades i encreuades i ens observava amb una expressió d'intel·ligència que hauria fet les delícies de La Fontaine. Semblava esperar alguna cosa. "És que li he donat menjar", em va explicar l'Evelio. El molt rufià —em refereixo al guillot— es va llepar en sentir parlar de menjar com si anomenéssim la gallina Pinte, la mig germana de Chantecler al Roman de Renart. "Doncs s'ha cruspit la botifarra que teníem per a tu, què hi farem, tot sigui per la ciència", va afegir el meu amic amb una ganyota compungida d'allò més falsa. Un guineu que es recolzava a pocs metres d'uns humans i es deixava alimentar amb la meva botifarra! La cosa era realment extraordinària. No recordava tanta familiaritat amb un guillot des que Jorge Trias, el germà de l'exalcalde, se'ns va presentar un dia molt agitat dient que havia atropellat una guineu amb el seu Seat 1430 FU de ral·li als revolts del canvi de províncies. L'havia deixat sec, va explicar, i, després de recollir-la de la carretera, l'havia posat al maleter, amb la pelegrina idea de fer-ne un barret amb la pell. En obrir-lo per ensenyar-nos-la, la guineu, que encara bellugava, va brollar com un monstre i va sortir disparada cap al bosc després de mostrar-nos les seves moltíssimes dents. Recordo també de nen haver vist una guineu captiva a Can Gat que només tenia tres potes perquè una se l'havia arrencat ella mateixa tractant de alliberar-se d'un cep.

Vaig començar esborrant el somriure de suficiència del meu amfitrió recordant-li que una guineu no és un llop però no deixa de ser un animal salvatge, malgrat El petit príncep. A Deadly animals, Gordon Grice apunta que les guineus són massa petites per veure'ns com a preses però que poden ser perillosos, sobretot si tenen la ràbia. En aquest cas, fins i tot entren als patis “i jardins” —vaig subratllar alegrant-me íntimament amb la cara de preocupació de l'Evelio— per atacar la gent. Embalat, vaig explicar el cas de la guineu grisa que el 2007 va envair una casa de New Kensignton, Pennsilvània, i va tractar de mossegar una dona que es va defensar amb el pal de fregar mentre el seu marit es refugiava al bany. El meu amic ja no semblava tan content. "Si vols te la pots emportar, pateixo pel Dickens". Dickens és el seu yorkshire terrier, un petit i covard bastard que es creu Lassie i sempre em borda.

Mentrestant la guineu havia avançat cap a nosaltres i mirava amb entusiasme un platet amb rodanxes de llonganissa que el senyor de la casa havia disposat per acompanyar el seu whisky i que li devien semblar, no ho sé, raïm. Vaig agafar-ne una i vaig allargar el braç. La guineu es va acostar acuradament i amb delicadesa va prendre dels meus dits el tros de llonganissa mentre jo admirava el seu sedós pelatge i la lluentor dels seus ulls sagaços. Havia donat menjar a una guineu amb la mà! El mateix Evelio estava estupefacte. Vam passar una bona estona així. Gaudíem el portentós privilegi d'observar al nostre aire un dels animals més secrets i elusius de la naturalesa (encara no se sap, per exemple, com coi cacen eriçons).

A la seva indispensable monografia sobre la guineu (Tundra, 2015), plena d'assumptes tan interessants com la seva faceta de serial killer de gallines o les revelacions sobre la manera en què se salten la monogàmia, Joan Barrull i Isabel Mate, de la UB, subratllen la sorprenent variabilitat del comportament d'aquests animals. Pel que fa a la nostra guineu, llegeixo, resulta que no és tan estrany que es tornin comensals dels humans i ja Dimitry Belyaev, aquella autoritat, va demostrar el 1958 que són domesticables. No m'importa, per a mi segueix sent una meravella que una guineu hagi abandonat els boscos del seu misteri i les pàgines de les rondalles per, embolicada en l'excitant aroma de la seva ànima salvatge, menjar una nit inoblidable de la meva mà.