Adéu a tot això

Hotel Palace. Abans Ritz. I, molt abans, durant el període 1936-39, Menjador al Servei del Poble. Pel que veig, ho segueix estant. Concretament, al servei dels estiuejants de diversos pobles de la Cerdanya. Hola. Els saludo des d'un acte de Tribuna Barcelona, que congrega molts emprenedors, dels quals un parell en el meu angle de visió s'han quedat com un tronc. Avui parla Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez parla amb distinció de líder. Llegeix el discurs. Utilitza frases clixé –exemplum: “llast pesat”–, una mica com en Harry Potter, saga en la qual ningú “passeja”, sinó que “estira les cames”. A més, no diu res que no hagi dit. Potser concreta una mica la reforma constitucional. Passarà per la derogació de l'article 135, el blindatge del benestar, i la “cosa federal”. “La cosa federal”, al seu torn, pel que sento, passaria pel lloc de sempreZzzz. Presumeix de partit transparent, certificat en aquest tràngol per l'ONG Transparència Internacional –està pagada per insignes empreses IBEX, que tècnicament també són ONG; per treballar a Espanya i avaluar el PSOE, el PP i C's, que també presumeixen del mateix, han hagut d'adaptar els seus criteris; amb un parell; a Espanya, fins i tot Bárcenas té ISO9001–. Sánchez ofereix a Catalunya, per cert, cosa que no li ofereix Rajoy, diàleg. Per la resta, li ofereix el mateix. Els dos grans partits de la Restauració 2.0 són una espècie de poli bo i poli dolent. Dues actituds en una mateixa comissaria/un mateix article 135. Finalitza el parlamentZzzz. Preguntes. Sánchez està més fresc en les preguntes. Fins i tot iceteja una mica. La campanya se li ha fet curta. No com a Albert Rivera, que el primer dia ja se l'havia fumat tota.

Aquesta campanya m'ha recordat la de les municipals del 2011, les primeres eleccions amb cicle 15-M. El que deien els polítics, tampoc existia. Això confereix a aquesta campanya una dimensió simètrica, com de final d'una cosa que no ha sabut llegir el carrer. Al carrer, ahir, davant de l'hotel, diversos membres de la PAH demanaven al PSOE que acceptés els seus cinc punts. No són res de l'altre món. PP, C's i PSOE no els han acceptat. Amb la crisi, els bancs són com Castor. No veuen terratrèmols, i ho volen tot, i ràpid. Aquesta campanya semblar ser la fi lenta del bipartidisme. No la dels terratrèmols, em temo.