Carrusel de presentació de llibres

Dissabte passat hom va col·laborar en la presentació del magnífic llibre de Fernando Savater i Sara Torres, Aquí viven leones. Viaje a las guaridas de los grandes escritores (Barcelona, Debate, 2015). A part de l’autor, hi havia l’insigne editor del llibre, Miquel Aguilar. Ara seria el moment de donar notícia d’aquest llibre de Savater —ell diu que és l’últim que escriu, atuït amb raó per la mort de la seva dona, fa pocs mesos—; però abans hem de fer un excurs imprescindible.

Mai de la vida no havia assistit a una presentació tan fora del comú d’un llibre, però que potser marcarà tendència. Va ser al segon pis de l’antiga fàbrica de cervesa Damm, al carrer del Rosselló, un edifici que encara no he arribat a saber de qui és, convertit en centre d’esplai, esbargiment i cultura. Cultura? Pel que fa als llibres, més aviat “indústria cultural”, com correspon a la seu que hem esmentat.

La sala era plena: cosa d’un centenar de persones seien amb la roba d’abric a la falda, i hi havia gent gran i gent jove, dames i cavallers, nens i nenes. Aquests darrers, com és habitual, no paraven de fer gresca o de llepar una llaminadura llaminera. Uns quants dels presents, ben cert, estaven molt atents. El problema venia d’un altre lloc: la sala no tenia portes, o les tenia obertes, i, com que els visitants del centre són bàsicament tafaners —un costum molt sa, val a dir— que recorrien la casa de dalt a baix, no cessaven de passar per davant de la sala, parlant, rient, cantant i xiulant. Això engrescava els que volien sentir de què anava aquell llibre de Savater que es presentava, de manera que aquests, al seu torn, replicaven amb una altra cridòria en què predominava l’admonició: “Calleu, que no se sent”. D’altres, en veure que s’havien equivocat de presentació, d’autor i de llibre, s’alçaven i sortien decebuts, sense esperar a veure si es deia cap cosa interessant, que sempre se’n troba alguna en els discursos, com en els llibres (dixit Plini).

Fernando Savater i Sara Torres repassen els caus solitaris i els paisatges de grans noms de la literatura

En suma, hi havia un desgavell monumental. Els micròfons eren portàtils (mòbils?) i hi havia problemes de so si els parladors no paraven els llavis a la distància adequada, i tot plegat respirava més un ambient de circ que de respectuosa presentació d’un llibre. Editor, autor i presentador se’n van sortir com van poder. Abans d’acabar de dir tot el que volien dir, que no era la Bíblia en vers, un empleat de la casa va començar a fer gestos amb les mans, com donant a entendre que havíem d’acabar. I es va acabar com el rosari de l’aurora. Llavors es va entendre una bona part del que havia succeït: la gent no es va bellugar de la cadira perquè no havien anat a sentir parlar Fernando Savater i menys encara el presentador —un desconegut universal, per voluntat pròpia—, sinó a sentir l’autor i el presentador del llibre que venia després, que no diré quin era per respecte, sincer, pel seu autor. La gent, simplement, s’havia assegut a l’espera que arribés el torn d’un altre llibre. Era com un carrusel; com una producció en sèrie de presentacions, com suposo que ho era l’embotellament de cerveses Damm al seu moment: pur taylorisme.

Ens queden prou línies per fer un elogi abrandat, baldament sigui breu, del llibre de Fernando Savater: un llibre fruit de l’amor de l’autor del text per la seva dona; fruit de l’amor de Sara Torres per la il·lustració, la fotografia i les arts visuals en general, i fruit de tots dos, marit i muller, per la literatura. Entre els dos repassen en aquest llibre preciós els caus solitaris i els paisatges —Roma designava als mapes els indrets secrets i perillosos de l’Àfrica amb aquesta llegenda: “Hic sunt (o vivunt) leones (o dracones)”— d’Edgar Allan Poe, Alfonso Reyes —que es va portar més bé que ningú amb els intel·lectuals republicans després de la nostra guerra—, Flaubert, Leopardi, Valle-Inclán o Shakespeare. Són unes belles miniatures com les que van fer, o podrien haver fet, un Chesterton, un Charles Lamb o un Samuel Johnson si mai haguessin actuat com a guies de devots de l’obra de cada un d’aquests autors. El llibre ve a ser l’altra cara de la moneda de La infancia recuperada (Taurus, 1976), aquell llibre en què Savater parlava d’aquelles obres “que també poden llegir els nens”. En aquest cas, ja prop de la setantena, aquest gran assagista, que hauria pogut ser de la Provença o del lloc amb més wit de la Gran Bretanya, repassa la geografia complementària d’una sèrie d’autors importants, ja més adequats per als adults, és cert, però que només es frueixen si un ha conservat, tota la vida, la curiositat d’un nen i l’amor per allò que, segons Proust, és l’única cosa que pot oferir sentit a tota una vida: la literatura.