Fi del procés i... principi del mateix

Se’n recorden, de Catalunya?

Doncs en el duel entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, malgrat les reiterades exhortacions a abordar la qüestió territorial, cap dels dos va anar més enllà de resumir el que repeteixen des de fa temps. I per què dimonis cal parlar ara de Catalunya? A veure.

Hi ha la possibilitat que anem al que es podria anomenar la gran dessincronització. O, si es prefereix, a una situació surrealista.

El fracàs d’Artur Mas per aconseguir en primera i segona votació la seva investidura com a president de la Generalitat, l’absència de Govern, la paràlisi del Parlament i la intervenció del Tribunal Constitucional han deixat sense efecte la declaració de l’inici de desconnexió del 9 de novembre del 2015. L’anomenat procés pateix un parèntesi que va cap als 40 dies si es parteix de la data de la resolució anul·lada.

En paral·lel, a partir del 20 de desembre es pot obrir un parèntesi similar a Madrid si, com prediuen els sondejos, el guanyador, el Partit Popular, obté una majoria fràgil. Rajoy, per tant, podria trobar-se en una situació similar a la de Mas en aquests moments, obrint-se una fase que podria, teòricament, durar 40 o 50 dies.

La dessincronització consistiria en això: l’obertura del parèntesi polític a Espanya pot coincidir amb el seu tancament a Catalunya si Mas aconsegueix els dos vots de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Si es desbloqueja la investidura, com proposa el dirigent de la CUP i exdiputat David Fernàndez, per exemple entre el 27 i el 31 de desembre, Mas podria convocar el Parlament per als primers dies de gener, diguem abans de Reis, tot i que té de termini fins al dissabte 9 de gener. En aquest cas, es formaria el Govern i el motor del procés tornaria a arrencar.

Mentrestant, a Madrid –sempre que es compleixi la previsió de majoria fràgil– tindríem un cert buit polític. Es farien comptes i es negociarien pactes de governabilitat, Rajoy dixit.

El Govern de Mas donaria vida al Parlament i proposaria enviar missions a la Unió Europea i esperar a la formació del nou Govern a Madrid per proposar alguna trobada. "Haurem d’anar a parlar amb ells", va explicar Mas a Josep Cuní el 10 de desembre passat.

Alhora, les comissions del Parlament es constitueixen i comencen a treballar en les lleis d’hisenda, seguretat i procés constituent, tot això, insistim, amb un Govern en funcions a Madrid i, això sí, sota la vigilància del Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional.

A més de tot això, si la previsió de majoria insuficient per governar en solitari es compleix, tindria lloc una situació diferent a la preexistent en la legislatura anterior: d’un Govern basat en una majoria de 186 escons passaríem a un Govern més feble apuntalat per les forces polítiques que s’hi avinguin, tenint en compte que cap expressa disposició, abans de conèixer els resultats del 20-D, a dir ni una paraula sobre pactes.

Aquesta campanya discorre com si el malson de Catalunya –la necessitat de definir què cal fer per persuadir el 47% de l’electorat que va optar per forces polítiques independendistes– ja hagués desaparegut. Però, com el monstre del llac Ness, el sobiranisme pot ser-hi per aixecar cap quan a Madrid es viu una certa acefàlia política. I en aquesta campanya, malgrat dir dia sí, dia no, que Catalunya és un dels reptes més importants, és com si aquí no hagués passat res. Ni passarà res.

Però els astres s’estan conjurant perquè passi.

De moment, les actuacions judicials –amb relació al finançament de Convergència Democràtica de Catalunya i a la família Pujol– rebran un nou impuls després del 20-D, atès que l’Audiència Nacional ja té la competència total de les causes i que el jutge José de la Mata prepara noves diligències.

Aquestes actuacions poden, certament, creuar-se en el camí de la decisió de la CUP sobre la investidura de Mas.

En tot cas, estem en uns moments de calma... abans de la tempesta.