És la credibilitat

Pedro Sánchez va guanyar clarament el debat del dilluns a la nit i va sortir molt reforçat com a candidat a la Moncloa, mentre que Mariano Rajoy, que hi va acudir mal preparat, va perdre els papers i va sortir derrotat. El cara a cara celebrat entre els dos líders va desautoritzar el pronòstic inicial d'una trobada anodina entre representants de dos vells partits desgastats per llargues pràctiques bipartidistes: l'ofensiva desencadenada pel socialista, demanant comptes a Rajoy per la corrupció i la desigualtat social, va permetre una veritable dinàmica de debat sobre alguns problemes greus, dels quals Rajoy volia deslliurar-se i Sánchez no el va deixar.

Els arguments essencialment estadístics amb els quals el president va acudir a la cita per recolzar la seva tesi general de la recuperació econòmica i de conservar el mateix rumb van xocar amb un rival que no només va intentar restar-li mèrits en aquest terreny —atribuint-los al BCE i a la caiguda del preu del petroli—, sinó que va sortir decidit a enfonsar la credibilitat de l'adversari.

Sánchez va coronar la seva ofensiva amb la denúncia al president per no haver dimitit després de l'SMS dirigit en el seu moment a Luis Bárcenas i va acusar d'indecència Rajoy. Aquest, poc avesat als debats que es produeixen més enllà de les nostres fronteres, es va sentir insultat i no va saber reaccionar amb els nervis d'acer exhibits per Nicolas Sarkozy en el cara a cara presidencial de 2007 enfront d'una punyent Ségolène Royal (“per ser president cal mantenir la calma”), sinó que va optar per cobrir d'insults l'adversari.

El que va quedar clar és que Rajoy no estava llest per al duel amb Sánchez i que, per sorprenent que sembli, no tenia previstes respostes per a les òbvies acusacions de corrupció ni per a altres qüestions plantejades. El que va patir, com a conseqüència d'això, va ser la credibilitat del president.

Escandalitzar-se massa per una dosi (segurament excessiva) d'acritud en les formes no li treu valor al que va passar el dilluns davant 9,7 milions d'espectadors. A més que són usos que formen part del parlamentarisme en les democràcies, sense la contundència mostrada per Sánchez les acusacions de trampa al bipartidisme s'haurien multiplicat. Tant Pablo Iglesias com Albert Rivera tenen raó en què un debat amb només dos participants no és prou representatiu de les forces que competeixen. Però no té sentit jugar a fer-se els ofesos pel to aspre dels contendents, després d'haver repartit ells mateixos desqualificacions a la casta o a la vella política.

Pocs dies abans que es produeixi un reajustament fonamental en el sistema polític, el veritable problema de fons és l'absència d'alguna cosa que pugui considerar-se un projecte per part del president i candidat. A més, els comptes pendents del passat que van quedar en evidència el dilluns auguren dificultats per a la nova cultura del pacte que haurà d'emergir després de les eleccions del 20-D, si es confirma que el proper Parlament estarà ple de minories que hauran d'entendre's per evitar la inestabilitat i aconseguir la necessària regeneració.