El bicicle s’atura entre rialles i aplaudiments

S’esperaven com fantasmes entre bambolines que comencés la funció. Alts, passats els seixanta tots dos ja, enganyosament desmanegats, vestien amb sòbria i anyenca elegància com si assistissin al seu propi enterrament. Faltaven uns minuts perquè sortissin a escena i veure'ls allà, en la penombra de les entranyes del teatre, encongia el cor. No hi ha ningú tan solitari al món com l'actor a punt d'entrar a l'escenari i més si ho fa per no tornar-hi mai més.

Joan Segalés (que farà 63 anys el proper dia de Nadal) i Joan Faneca (que ja té els 63 fets), els Vol-Ras, van accedir ahir a la nit a parlar una estona en aquesta zona a cavall entre la veritat i la ficció que són els bastidors, a la frontera de la realitat i els somnis, en el temps breu i etern que discorre entre els timbres i que s’alci el teló. Era una nit especial: la primera de les dues últimes (ahir a la nit i aquesta nit) en què la històrica companyia Vol-Ras trepitjarà un escenari a la ciutat de Barcelona. Un adéu per sempre, the last show.

Els Vol-Ras, en format de duo, de bicicle, com quan van començar fa la barbaritat de 35 anys (després van ser molt temps un trio, que va competir esportivament amb el Tricicle, amb qui se'ls ha comparat sempre), han triat el Poliorama per a aquest comiat, que tindrà encara pròrroga en altres llocs. “Sentim una barreja d'emocions”, diu Segalés, que llueix un excèntric i divertit tupè encara que els ulls li brillen, com a Faneca. “D'una banda la satisfacció de tants anys, 19 espectacles, un milió d'espectadors, i, de l’altra, la tristesa d'haver d'acabar”. Ho deixen, recorden, per cansament, per la caiguda angoixant de les gires, i sobretot perquè els van retirar la subvenció automàtica de la qual s'havien beneficiat com a companyia.

Van prendre la decisió de posar fi a Vol-Ras l'abril passat. Des de llavors tot un seguit d’actes simbòlics han adornat el viacrucis de la vella companyia, entre els quals, la gira final del seu últim espectacle, Da Capo, i la subhasta de les seves pertinences escèniques.

L'èxit d'aquesta última gira, perfumada d'adéu i nostàlgia –encara que embolcallada d’un estrident ressò de rialles: l'espectacle, amb aquests músics, aquests assistents pocatraça, aquest Pavarotti que es desinfla, és molt divertit–, no els fa replantejar-se la decisió de deixar-ho? “No”, respon Faneca. “Som conscients que bona part d'aquest èxit es deu al fet que són actuacions molt especials, ja úniques. Hi ha fins i tot gent que ara ens ve a veure per primera vegada. Ens descobreixen ara! La subhasta de les nostres coses va ser com cremar les naus. Ja no hi ha volta enrere”. Estan contents que el seu material i la seva escenografia les hagin adquirit altres grups teatrals. “És una forma de perviure”.

Segalés i Faneca, no obstant això, recalquen que ells personalment no deixen el teatre, “tret que ens facin fora”, fa broma el primer. “Seguirem actuant, dirigint, col·laborant, encara que a títol individual. Continuem al mercat en l’àmbit professional”. Faneca afegeix picant l'ullet: “No s'han de malgastar les nostres capacitats i talents. I espero que els altres ho entenguin també així”. “La veritat és que hi ha poques oportunitats per als actors de la nostra edat”, se solapa Segalés fent una cara de pena que mou al riure.

Bé, aquest és un final de parella, “Sí, això s’acaba aquí”. També sembla un final d'època. “No només som nosaltres, la majoria dels grups nascuts als setanta i vuitanta ja no existeixen o s'han convertit en productores”. Ells aspiren de moment a “tancar bé” l'etapa Vol-Ras. Després ja es veurà.

La primera vegada que van sortir en un escenari junts els dos es deien Mimos i va ser a Girona el maig del 1980. Què recorden? “Res!”, diu rient Segalés. “Ara és com aquell principi, d'alguna manera”, apunta Faneca. “No passa mai el tremolor de cames”. Què ha canviat? “Ja no fem salts mortals com abans, però fem creure que els fem”. En realitat no els van fer mai, d'aquí el seu nom de vol rasant, guanyat a pols als matalassets i el trampolí de les vertiginoses classes d'acrobàcia de l’Institut del Teatre.

Amb el tercer membre històric de Vol-Ras, allunyat fa anys, Joan Cusó (els pregunto pel seu cocodril, creuen que ja haurà mort), hi tenen bones relacions, com amb tots aquells amics i col·laboradors que estan amb ells en aquest comiat: Toni Albà, Dagoll Dagom, Pep Cruz... I el Tricicle. “Durant anys ens hem estimulat molt mútuament” (rialles). Són uns grans amics. Ara es queden sols. És tota una responsabilitat”.

És l'hora. Els Vol-Ras entren a l'escenari entre aplaudiments eixordadors i la llum els embolcalla com un esclat, apartant-los, una última vegada, de les ombres.