Quan plou en el nostre cor

Qualsevol persona mitjanament assabentada sap que el món del segle XX, els seus descobriments més transcendents, el canvi sobre veritats que semblaven inalterables, els misteris del subconscient, l'eterna història del món entre poderosos i febles i la revolució contra idees fixes mitjançant la teoria de la relativitat els van protagonitzar tres homes de raça jueva (no pot ser casual, és el poble triat per la intel·ligència i la capacitat de supervivència, i vull imaginar que ningú seria més crític que ells, que aquestes ments genials, amb les barbaritats impunes del sionisme) anomenats Freud, Marx i Einstein. I hi deu haver diferents criteris sobre els qui van alimentar l'ànima de tanta gent, però resulta diàfan que un tal Picasso, literats sorprenents que exigirien una llista excessiva per a una crònica de diari, pioners d'aquesta cosa meravellosa anomenada cinema com Keaton i Chaplin, o músics que expressaven multitud de sentiments compartits amb les seves composicions o amb aquests miracles que poden crear unes veus, van fer una mica més suportable o il·lusionant el segle de l'horror, el de les dues guerres mundials més devastadores que testifica la història de l'univers.

Parlem de cantants. D'aquesta gent capaç de transmetre les fibres més íntimes del receptor, cadascú del seu pare i de la seva mare, per motius múltiples i diferents. ¿O són sempre els mateixos, afecten de la mateixa manera un esquimal i una criatura genuïna i conreada d'Oxford o de Harvard? En primer lloc caldria investigar si els esquimals tenen accés el tocadiscs, la ràdio, els múltiples contactes d'Internet. Però estic segur que si sentissin la veu d'unes senyores anomenades Edith Piaf i Billie Holiday o d'uns tipus cognomenats Morrison i Sinatra potser explicarien la seva tristesa, la seva alegria, els seus anhels d'amor, la seva malenconia, el seu acord amb la vida, el seu desacord, les emocions al límit expressades amb inconfusible bellesa.

I parlem d'aquests poetes que primer escriuen el que senten, imaginen o simulen, ajusten comptes amb les troballes, desitjos, abandonaments, tempestes, epifanies (odio aquest terme des que els farsants moderns o postmoderns se n'han apoderat) que els ha ofert la seva existència problemàtica, parlen de les seves sensacions més profundes, de les seves conquestes i les seves pèrdues, de l'anvers i el revers del seu esperit. Ho escriuen en la seva intimitat i ho canten per a aquest públic tan agraït i còmplice. Em refereixo a diversos grans poetes del segle XX: Brassens, Ferré, Brel, Vinicius de Moraes, Cohen, Dylan, Waits, Conte, Dalla, Jiménez, Jobim, Veloso, Buarque, Battiato, Sabina, Serrat i altres que imperdonablement oblido. Escrivien el que pensaven i sentien (mai se sap en quin estat etílic, sobri o de droga dura) i ho vomitaven en un escenari o en un estudi d'enregistrament.

Asseguren que Sinatra avui faria cent anys. I què en puc explicar que no hagin descrit els seus múltiples biògrafs? Només el que connecta amb les meves sensacions més perdurables. O sigui, que encara que no hagués escrit cap de les seves cançons, és tan genial que les fa seves, que marquen la personalitat d'un home que segons el seu testimoni mentider no venia veu sinó estil (l'estil és grandiós, però és fraseig, aquesta veu de seda pot transmetre tots els estats d'ànim), que era un gàngster i un polític que podien ser tenebrosos però que fumava, bevia i vestia com els déus (amb permís de Bogart i de Mitchum), amb un to que t'amanyagava, exaltava, feia somiar, llepava les teves ferides, seduïa, consolava, emocionava, enamorava.

I ningú ha narrat millor que ell el que passa quan finalment plou en el teu cor, ni el que pot passar entre desesperats i estranys que es coneixen en la nit, ni en els somnis trencats que cobren especial importància al setembre, ni en l'arrogància quan el final és a prop d'haver fet les coses a la teva manera, ni que moltes vegades les coses que més t'afecten s'espatllen per una ximpleria (és més complicat, no és veritat), ni que trobaràs el teu lloc en el sol en la feroç i sempre viva Nova York, ni de tantes emocions que habiten en la nostra sensibilitat, ni de la necessitat d'estimar i ser estimat, encara que estiguis tornant de totes les voltes felices o torturades. I brindo per vostè, el mag, la seducció, la professionalitat, el sentiment, l'amargor, la il·lusió.