El nou any mil

Les cultures també constitueixen representacions específiques del temps. A la seva breu història de la humanitat, Yuval Noah Harari diu que, després de la revolució agrícola, les societats anaren fent-se més complexes, els mites i les ficcions acostumaren la gent a comportar-se de formes determinades, segons determinades normes: és a dir, apareixien instints artificials que feien possible la cooperació entre milions d’estranys i d’això en diríem cultura. La representació del temps més substancial del món català, ¿no seria l’arquitectura del romànic? I després tot entra en una nova fluïdesa, a vegades tumultuosa, a vegades somnolenta.

Al poema L’any mil de Guimerà, “voltat paorós de boires ennegrides/ l’astre de foc passà sobre la terra/ deixant per tot les gents esporuguides”. És el pànic de l’hora final, el món s’acaba, tot són aus negres. Però passa l’hora apocalíptica, torna la pau al món. “Humanitat: camina”, conclou Guimerà. És un poema del mil·lenarisme, amb happy end. El sol despunta i “als galls que canten altres galls responen”. Vet aquí una èpica capaç de reflectir les llargues duracions mítiques, els cicles històrics i les renaixences. Certament, Guimerà no era Shakespeare, al contrari del que diuen alguns escoliastes, però un any mil és un any mil. Enèrgic, intuïtiu, ingenu i retòric, fa a posteriori una representació del moment mil·lenari, escenari d’un terror que deu segles més tard ja serà una mica pop, assequible als psicoterapeutes, en forma d’apagada digital.

Quins seran els bàrbars de l’any tres mil? Hauran sobreviscut els murs dels temples romànics? Amb un nou any mil, tal vegada la poesia èpica hagi desaparegut, esborrada del mapa i també de la memòria. Ens podríem demanar fins a quin punt aquell Guimerà que veu les aus sense pàtria sobre el mar haurà estat capaç de perdurar, més enllà d’una Renaixença que té els mèrits i els desavantatges de l’amateurisme. D’un món casolà i menestral, Guimerà en treu l’engruna d’una representació del temps i retorna a la por de l’any mil, quan “jeia la pols en els trofeus de guerra”, fins que superem la fita mil·lenarista i la humanitat s’entorna a la vida. Avui, els terrabastalls mediàtics ens podrien fer creure que cada any és un any mil. És possible. I per això la pregunta és si tindrem encara capacitat per crear representacions del temps, com eren els grans monestirs romànics o la paraula èpica. Ara mateix potser ni tan sols ens proposem conciliar contradiccions. Candidat a tots els primers literaris de la seva època, Guimerà, sigui com sigui, escriu la primera partitura d’un any mil després que Aribau gravés el seu single d’enyors. No sabríem quin sentit té la cultura si no fos assimilar el temps.