Insomni

Fa por, la nit. No ja la nit dramàtica, amb tempestes, o udols, o vidres trencats, o bombardejos, o moribunds. La nit quotidiana, fa por. La nit en què no passa absolutament res. La nit de cada nit en què, si et despertes, tens la impressió d’haver caigut al revers de la teua vida. Un revers desolat, com la cara del pallasso quan, sol al camerino, es desmaquilla i mostra a l’espill el rostre nu, no impostat. Un rostre que parla de la fugacitat de tot, de la buidor de tota il·lusió, de la solitud en què vius, malgrat la gent que t’envolta. De la insignificança que ets al món. Fa por, la nit, per als insomnes; imposa un esguard nihilista. Veig els terribles dibuixos i gravats d’Alfred Kubin i pense: insomne. Ni el Goya negre, ni El crit de Munch, que a d’Ors l’“allunyava de la serenitat”. Ningú no m’ha fet por amb un dibuix, llevat de Kubin. Només durant la nit, enmig d’un opac silenci i d’una immensa solitud, poden aflorar tals dimonis i espectres i monstres, tant de pessimisme, tanta mala llet. Insomnes —m’afigure— El Bosch, Céline, Munch, Ensor, Bernhard, Artaud, Goya...

Quina angoixa, alçar-se de matinada i deambular, amb llum d’espelma, per les estances de la Quinta del Sordo, envoltat de parets plenes de pintures negres! De bruixes, de cabrons, de gegants, de cretins. “Funes, el memorioso”, diu el seu autor, Borges, “és una llarga metàfora de l’insomni”. Funes, aquell adolescent que, arran d’un accident que el deixa invàlid, desenvolupa una memòria impressionant que, entre moltes altres coses, li permet reproduir mentalment qualsevol dia viscut, amb tanta profusió de detalls que la reproducció dura exactament un dia; Funes, que té una tal capacitat de percepció dels detalls més minúsculs i efímers que li costa comprendre que a un gos vist de perfil se’l puga anomenar igual que al mateix gos vist des de davant. Insomne, Borges?

Insomni: ulleres de lucidesa que inclinen cap a la causticitat, cap a la desesperança, i que, tanmateix, poden obrir portes on imaginàvem un mur. On donen, aquestes portes? Sense el maquillatge del sol, sense la coreografia, les multituds, els sorolls i el moviment del dia, la vida sembla absurda. Més absurda encara. Un malson. Passes les hores nocturnes amb desfici i arriba l’hora del llop, aquella en què ha deixat de ser de nit però encara no és de dia, quan mor més gent, quan les quimeres esdevenen més reals. L’hora última. La fi. Però tot seguit detectes una llum cerúlia, feble, en la finestra. L’escenari es desempereseix lent, gradualment pren cos. Et dutxes, prens alguna cosa calenta. Quan tornes a la finestra veus que, a llevant, despunta el sol. Comença, una vegada més, la funció. Penses: tot està per fer, tot és possible. I tornes a fer projectes, a mirar endavant, a fabricar-te il·lusions. Fins a la nit, fins al pròxim insomni.