El primer Edgardo de Flórez

En la carrera d’un tenor hi ha pocs personatges tan carregats d’història i tan marcats per la tradició com Edgardo, de Lucia di Lammermoor, la cèlebre òpera de Gaetano Donizetti. I Juan Diego Flórez, en plena forma vocal, ha escollit el Gran Teatre del Liceu per interpretar el seu primer Edgardo: l’esperat debut, que ha generat gran expectació al món operístic, tindrà lloc demà, en la primera de les 14 funcions que el coliseu de la Rambla ha programat fins al proper 29 de desembre amb un doble repartiment. “És un paper que pertany a la tradició i que està en el cor dels aficionats, que han vist interpretar-lo als seus tenors preferits. I cal afrontar-ho amb coratge, art i molta il·lusió”, afirma Flórez.

“Tinc molta cura a l’hora d’incorporar nous papers al meu repertori, i en el cas d’Edgardo he trigat, però no pel grau de dificultat del personatge, perquè canto papers de més dificultat vocal en òperes de Rossini, com La donna del lago o Guglielmo Tell”, explica al famós tenor peruà. “He preferit esperar fins a tenir un centre de veu més ample, i ara em sento preparat per a això”.

Flórez cita l’inoblidable tenor canari Alfredo Kraus com el seu referent en aquesta obra. “La primera òpera que vaig veure fora del meu país, quan estava estudiant a Nova York, va ser Lucia amb Alfredo Kraus. No podia ni pagar l’entrada més barata, però un empleat del teatre me’n va regalar una de molt bona i vaig gaudir d’una nit inoblidable”, recorda Flórez. “I poder cantar aquest paper en un teatre de gran tradició com el Liceu suposa afegir el teu nom a aquesta increïble galeria de grans tenors, un immens privilegi”.

Torna Lucia al coliseu barceloní amb Flórez com a ganxo mediàtic en una producció procedent de l’Òpera de Zuric, on es va estrenar el 2009, dirigida musicalment per l’experimentat director italià Marco Armiliato. El muntatge porta la signatura del director d’escena, també italià, Damiano Michieletto, que crea un ambient “despullat d’excessos, dominat només pel vidre tallant i fred d’una torre, que és alhora lloc de festa i de mort”.

La soprano romanesa Elena Mosuc i Flórez assumeixen els papers estel·lars en set de les funcions, mentre que en les altres set la joia donizettiana tindrà com a protagonistes dues de les millors veus espanyoles del moment: María José Moreno i Ismael Jordi. Els barítons Marco Caria i Giorgio Caoduro i els baixos Simón Orfila i Marko Mimica s’alternen, respectivament, en els papers d’Enrico i Raimondo, en un repartiment completat pels tenors Albert Casals i Jorge Rodríguez Norton.

La gran protagonista d’aquesta òpera, estrenada el 1835 al Teatre Sant Carles de Nàpols —amb llibret de Salvatore Cammarano basat en la novel·la de Walter Scott The Bridge of Lammermoor—, és Lucia, que té la més famosa escena de bogeria del belcantisme romàntic, i que exigeix un arsenal de recursos tècnics i uns aguts espectaculars. “Sense una tècnica perfecta no es pot cantar el bel canto, és impossible, i en el cas de Lucia has d’afrontar l’escena de bogeria més emblemàtica”, explica Elena Mosuc, que fa més de dues dècades que canta aquest paper i que coneix bé aquesta producció, ja que la va estrenar a Zuric.