La comunitat creativa

Mentre es buida la sala on el Conca ha presentat el seu informe anual sobre l'estat de la cultura, una dona em diu que està fent experiències boniques amb “persones vulnerables” perquè expressin la seva angoixa o ràbia. No dubto de la intensitat d'aquestes expressions o de la seva utilitat, però estem força obsessionats amb la temàtica social. És cert que sempre que una crisi brutal trenca els equilibris, la primera que tomba els ulls cap a la destrossa és la cultura.

Es crea espontàniament una cultura de batalla, de denúncia, de consol fins i tot, i és bo que aquesta sensibilitat existeixi avui a Barcelona, però és un registre entre molts d'altres, una opció personal que no hauria de ser-ho institucional. El Conca, que està passant per una etapa molt activa després de llargues vacil·lacions, l'encerta en un diagnòstic: cal reescriure les polítiques culturals. Estem utilitzant criteris —i també persones— que han envellit.

El primer mandat d'una ciutat, sempre, és facilitar l'accés general a la cultura. Així que visito els equipaments del meu barri. Les Corts no té biblioteca de districte, que és el format més beneït pels ciutadans. L'edifici de murs torrats que l'albergarà està en obres i el cartell anuncia la biblioteca per d'aquí tot just un any. Les obres vénen del mandat anterior, però alleuja veure que continuen.

Tombo la cantonada per veure com està el laboratori de fabricació 3D, que fins ara s'ha mogut gairebé en la clandestinitat: m'expliquen que funciona només per a escoles. I com que la biblioteca que tinc a prop, la de Can Rosés, és tan petita que és pràcticament de suport escolar, camino mitja hora fins a la Miquel Llongueras, en el límit amb l'Hospitalet, que és un establiment seriós, modern i lluminós, com ha de ser.

L'oferta és clarament popular i clarament multimèdia. L'últim són els llibres, però hi ha prou material per fer-se savi. És mig matí, hi ha poc moviment. M'agrada el silenci concentrat dels jubilats llegint el diari, del parell d'adolescents a l'ordinador. En un mostrador hi ha una novel·la d'Ian McEwan amb una etiqueta: “El tenim en DVD”, per qui vulgui estalviar-se les lletres. Les biblioteques són el nivell bàsic d'accés a la cultura i funcionen amb eficàcia.

A la tarda passo pel centre cívic, una instal·lació que ha perdut prestigi però que no està gens obsoleta. Entro a Can Deu pel jardí, pletòric de gent a les taules del bar i de criatures corrent en la plena seguretat de l'espai fitat. Can Deu és una residència industrial del segle XIX, amb aquesta altivesa burgesa de la torre que la corona, com un castell en miniatura. Està dedicada a cursos de tot tipus, a grups de suport terapèutic, a concerts de jazz. Pujo a la primera planta, d'un senyoriu espectacular. Hi ha una sessió de filosofia i el ponent està dient, teatral i rotund, que “un filòsof no es ven perquè no té res a vendre”. La sala està plena de gom a gom i un grup de joves seuen a terra, al passadís. Suposo que és l'efecte Merlí, benvingut sigui. La plaça de la Concòrdia té la mateixa activitat vivíssima, hi ha una continuïtat entre el que passa dins i el que passa fora.

L'informe del Conca, entre acadèmic i estadístic, juga amb un concepte: la porositat. Cal que tot sigui porós, que els sectors i les estructures s'inspirin els uns als altres. Tinc la impressió que farà fortuna, perquè som en un moment de realitats col·laboratives, de combinacions inesperades.

Al final, Gemma Sendra, que està resumint l'informe, parla de la “comunitat creativa” i aquí, crec, hi ha una de les claus de la urgència cultural. Els creadors estan en un grau de precarietat semblant al del 1975, ara que en celebrem l'aniversari. Sense censura i amb una incipient institucionalització, aquella gent demanava una cosa tan elemental com la professionalització. El compromís polític —no es parlava del vessant social— i personal el tenien, a canvi volien futur.

Avui la majoria de creadors viu corrents i, fins i tot, han desaparegut companyies i noms consolidats. Subvenciones mal dirigides, circuits obstruïts, debilitat del mercat, mala formació de públics, el que vulgueu, la llista és infinita. I és una esmena a la totalitat de les polítiques culturals, totes. Caldria començar per aquí. Jo només sento a parlar de participació.