El món busca el primer pacte global contra el canvi climàtic

El món tractarà de tancar a París el primer acord global contra el canvi climàtic en els propers 15 dies. 195 països busquen reemplaçar el Protocol de Kyoto, un pacte que des de la seva aprovació el 1997 no ha aconseguit reduir les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle. A diferència del de Kyoto, que cobria l'11% de les emissions –i que no va vincular la Xina i els EUA en la mitigació–, ara s'intenta un pacte que comprometi tothom. Gairebé 180 països han presentat abans del cimera plans voluntaris de reducció d'emissions. Però aquests esforços no són suficients per impedir que la temperatura pugi més de dos graus a final de segle, el límit fixat per la ciència com a crític. Trobar la forma de superar aquesta bretxa, el finançament de l'adaptació i el grau de vinculació són els reptes de la cimera.

Més de 140 presidents i caps d'Estat prendran la paraula avui a la capital francesa en una de les trobades diplomàtiques més grans registrades fora de Nova York, seu de l'ONU. I els seus discursos versaran sobre un problema comú que recorre de nord a sud el planeta: l'escalfament global. "La lluita contra el canvi climàtic i la lluita contra el terrorisme seran els dos principals desafiaments del segle XXI", deia aquest dissabte a EL PAÍS Laurent Fabius, ministre d'Exteriors de França, el país amfitrió que fa mesos que treballa en l'àmbit diplomàtic perquè es tanqui un acord l'11 de desembre. 

El nom de París, una ciutat traumatizada pels atemptats de fa uns dies, pot quedar unit per a moltes dècades a la lluita contra l'escalfament global si de la cimera internacional que acull (COP21), en surt un pacte efectiu d'aquí a dues setmanes. Aquest 2015 està a punt de tancar-se com l'any més càlid des que hi ha registres. Paral·lelament, l'acumulació de gasos d'efecte hivernacle en l'atmosfera també està en nivells històrics. La ciència (de forma gairebé unànime) relaciona aquests dos fets i els governs han assumit ja aquesta vinculació.

Malgrat les alertes, l'ésser humà ha seguit augmentant les emissions a través de la generació d'energia, la indústria, el transport i l'agricultura en les últimes dècades. Es preveu que el 2020 el volum d'emissions mundials anuals es dupliqui respecte al 1970.

Ja s'han celebrat 20 reunions de l'ONU com la que acull París sense que s'hagi tancat un acord que comprometi tothom en la reducció d'emissions. El protocol que es vol substituir, el de Kyoto (1997), només cobria l'11% de les emissions mundials. Ara es vol arribar al 100% i per a fer-ho és necessari que aquesta vegada hi participin la Xina i els Estats Units, les dues principals potències econòmiques i emissores de CO₂. Tots dos han fer alguns passos en aquesta direcció, com presentar els seus plans de reducció d'emissions davant l'ONU, però els seus compromisos no estan entre els més ambiciosos.

La Unió Europea, que negocia com un bloc, arriba amb una de les propostes més fortes: reduir almenys un 40% les seves emissions el 2030 respecte al 1990. I amb un missatge clar: es pot créixer econòmicament amb menys CO₂. Entre el 1990 i el 2012, les emissions van caure a Europa un 17,9%. Això és en termes globals, perquè hi ha excepcions nacionals com Espanya, on en aquest mateix termini van créixer un 22,5%.

Però Europa només representa el 10% de les emissions mundials. Sense la Xina i els EUA, es tornarà a fracassar en l'objectiu que es vol fixar: reduir les emissions perquè el 2100 l'increment de la temperatura no superi els dos graus de mitjana respecte a abans de la Revolució Industrial.

Aquesta vegada, després de sis anys intentant tancar el pacte, les dues principals potències han mostrat voluntat d'acord. El problema sorgeix en baixar als detalls. Per exemple, la UE vol que l'acord tingui punts jurídicament vinculants, una cosa que incomoda els EUA, que no va arribar a ratificar Kyoto precisament per aquesta obligació jurídica. "La UE no acceptarà només una declaració de principis", diu el secretari d'Estat de Medi Ambient d'Espanya, Pablo Saavedra.

"L'acord ha de ser jurídicament vinculant i amb metes clares", insisteix el ministre colombià de Medi Ambient, Gabriel Vallejo. El seu país és dins del bloc de països que no són els principals causants del canvi climàtic però que han presentat compromisos de reducció d'emissions. Colòmbia proposa abaixar-les un 20% respecte al 2010. Però podria arribar al 30% si rebés finançament extra.

Aquí hi ha un altre dels punts de tensió de París: el finançament. Hi ha dubtes sobre qui ha de posar els 100.000 milions de dòlars anuals que a partir del 2020 han d'estar dins de l'anomenat Fons Verd. "Els ha d'aportar tothom que pugui segons les seves capacitats", opina Vallejo. No obstant això, altres estats insisteixen que han d'encarregar-se del finançament els que han desencadenat el problema: els països desenvolupats després de dècades d'emissions.

El pacte sembla que fixarà la meta dels dos graus. Però els compromisos de mitigació que 180 països –el 95% de les emissions mundials– han presentat abans de la cimera no són suficients i posen el planeta en un increment d'almenys 2,7 graus. La UE pretén que, per solucionar aquesta diferència, cada cinc anys es revisi a l'alça l'acord. "Ni la Xina ni els EUA volen la revisió a l'alça", diu Valvanera Ulargui, directora de l'Oficina Espanyola de Canvi Climàtic.

Teresa Ribera –directora de l'Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals de París i que acudeix a la cimera amb la delegació francesa— es fixa en les conseqüències que tindrà tancar un acord ambiciós. En la seva opinió, es llançarà un missatge als inversors internacionals del sector de l'energia, "que en aquest moment estan parats".