“La meva discapacitat em va treure de l’atur”

El Dani mai va pensar que l'accident laboral que li va deixar el genoll danyat i un grau de discapacitat del 55% el trauria de les llistes de l'atur al cap de dues dècades. Després de cinc anys sense feina, ja superava els 40, havia esgotat els subsidis i recorria als seus pares per pagar els 700 euros d'hipoteca i mantenir els seus tres fills. Fins que un amic li va recomanar provar sort en un centre especial d'ocupació (CET), la plantilla del qual ha d'estar formada almenys en un 70% per persones amb alguna minusvalidesa: “Gairebé no se't nota la discapacitat. T'agafaran fàcilment”.

Els discapacitats amb greus dificultats han passat de representar el 2010 el 71% de la força laboral dels CET al 57,2% el 2014, segons dades del Departament d'Empresa. Aquests centres es van crear per oferir ocupació subvencionada i amb suport de professionals a aquells als quals el sector ordinari rebutjava. Però, des de fa alguns anys, el perfil més contractat és el de persones amb minusvalideses lleus que fins i tot abans de la crisi mai van tenir problemes per trobar feina. Gent que recorre a aquests centres, on els salaris són molt baixos, farts de no trobar res millor.

Fonts de l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l'Ajuntament de Barcelona asseguren que aquesta pràctica ha augmentat: “El mercat ha expulsat molta gent de més de 40 anys, que s'ha tret el certificat de discapacitat. No s'estan utilitzant els CET com a eines d'integració, sinó per aconseguir baixos costos”. A diferència dels centres laborals ordinaris, els especials no paguen la quota empresarial de la Seguretat Social. A Catalunya, a més, 195 d'un total de 209 reben subvencions que cobreixen part dels sous de 13.504 treballadors. L'any passat, les ajudes van ascendir a poc més de 68 milions d'euros.

La Taula del Tercer Sector va denunciar fa dos anys en un informe que “l'accés a ajudes públiques ha generat una visió d'oportunitat de negoci” en el qual “l'acreditació de discapacitat” es veu “com un valor d'accés a incentius”. Però com que donar feina a aquest col·lectiu no és senzill i, de vegades, no resulta rendible, “contracten persones amb discapacitats lleus que podrien treballar al mercat ordinari”. Així resulten “molt competitius” respecte als CET sense ànim de lucre “perquè gaudeixen de les mateixes ajudes i tenen treballadors amb una productivitat més alta” que no necessiten monitors. Les entitats van exigir que es pugui desacreditar els que “abusin” del marc normatiu.

“Tot és legal, no se salten cap llei”, recorda el responsable de CET de CCOO, Joan Martínez. Per beneficiar-se de les ajudes que es donen per treballador, l'única exigència és que tingui una minusvalidesa igual o superior al 33%, sense especificar quines dificultats li impliqui en l'entorn laboral. “Abans, eren centres on nois amb discapacitat psíquica feien bolis i muntaven peces. Ara que s'han obert a prestar serveis, busquen persones que donin valor afegit”, explica. Com el Dani, la discapacitat del qual només es notava en una lleu coixesa. O el seu excompany de feina, el Tito, que tenia una acreditació del 33% a causa d'una intel·ligència límit que durant la bombolla immobiliària mai li va impedir trobar feina en la construcció.

El gerent de la Federació de Centres Especials de Catalunya (Fecetc), Miquel Vidal, admet que alguns centres s'han convertit en “formes de finançar estructures per pagar el salari dels tècnics”. Però creu que això és minoritari a Catalunya i que la majoria compleix amb la màxima de “buscar la feina adequada per a la persona i no a l'inrevés”.

El president de la Confederació Nacional de Centres Especials d'Ocupació (Conacee), Albert Campabadal, dubta de si és reprotxable la contractació de persones que poden competir al mercat ordinari: “Si no estan trobant feina, però van a un CET i allà els en donen, no sé si cal criticar-ho o el contrari”. El president de Dincat, Ramon Vives, recorda que aquesta pràctica resta oportunitats als discapacitats amb greus dificultats d'inserció: “Està dins de la llei, però no té legitimitat, desvirtua la missió dels CET”.

El Dani, a qui el TEB Sant Andreu no li va renovar el contracte després que es trenqués els meniscs treballant, reflexiona: “No vaig trobar estabilitat al CET, però em va deixar menjar. Ho vaig passar malament perquè feia el mateix que altres operaris però guanyava menys per ser discapacitat. Però és diferent cobrar 750 euros a final de mes que no cobrar res”. Per això ni ell ni el Tito, que abans treballava a Xarxa Ambiental, volen fer públics els seus veritables noms. Perquè malgrat estar convençuts que alguns CET “s'aprofiten dels discapacitats”, sospiten que l'atur els empenyerà a trucar a les seves portes una altra vegada.