Diàleg contra la triple crisi

Espanya està instal·lada en una triple crisi (econòmica, política, territorial) de la qual hauria de començar a sortir després de les eleccions del 20 de desembre. Tot i la profunditat dels problemes, la situació es discuteix en tertúlies on importa més el sharei les topades per generar trànsit a les xarxes socials que un intercanvi d’arguments raonats que permetin trobar una solució.

Enmig d’aquesta democràcia televisada, Valentí Puig (Palma, 1949) reivindica una pausa, una conversa reposada per trobar el consens a Fatiga o descuido de España, profunda anàlisi de la triple crisi i les seves derivades en què el format ja és tota una reivindicació: un diàleg entre dos personatges ficticis (A i B, l’un més idealista, l’altre realista) que, en paraules del mateix autor, “comparteixen, difereixen, fluctuen, dubten o creuen”.

A i B analitzen la situació d’incertesa: el bipartidisme, corcat per la corrupció, dóna signes d’esgotament davant unes alternatives que només tenen força per fer de crossa. Els independentistes es mantenen ferms en la seva aposta tot i el fre legal que imposa el Govern espanyol; i enmig de tot això, les conseqüències d’una crisi econòmica que només s’ha acabat en la ment d’alguns polítics.

El format de conversa, si bé ajuda a donar fluïdesa, fa que els temes sorgeixin un xic desordenats, a vegades fins i tot amb poc sentit, a batzegades, capaç de parlar de democràcia participativa i de califat islàmic en la mateixa frase. Si bé això augmenta la sensació en el lector d’estar assistint a un veritable diàleg, cosa que s'agraeix, genera una lectura anàrquica i de vegades complexa.

Puig destil·la, com en tota la seva prolífica obra, una capacitat intel·lectual envejable. La seva comparació de la crisi actual amb l’Espanya de 1898 és molt lúcida, i ho fa amb una profusió de cites de l’època que ajuden a amanir i a donar profunditat a la discussió entre els dos particulars personatges.

L’exhibició d’argumentari en l’anàlisi de la situació queda enterrat en els dimonis propis, que l’autor deixa entreveure: l’independentisme i Podem. En referir-se als dos fenòmens que han sacsejat la política, abandona la precisió de l’opinió mesurada. Planteja l’independentisme gairebé com un fet que no té cap explicació lògica, encara que ell mateix intenta esmenar-se en un tram interessant del diàleg, quan B planteja a A si s’hauria d’haver autoritzat un referèndum sobre la independència. Sobre el partit de Pablo Iglesias, la seva obsessió d’anomenar-lo “populisme chavista” arriba a ser exagerada, sense desenvolupar l’acusació i obviant la notable moderació dels partits. En les seves dues fòbies, l’intel·lectual prefereix deixar de buscar explicacions i s’acomoda en el paper de carregar contra el problema sense ni voler identificar-lo.

A l’hora de buscar solucions, Puig mira enrere perquè recela de la modernitat, en un sentiment que deixa entreveure sense embuts en les seves diatribes contra les xarxes socials i els selfies. En ocasions de forma un xic injusta, com quan afirma que “a les xarxes socials circula de tot menys idees”, obviant que, sense anar més lluny, els seus propis articles circulen, i bé, per les xarxes; d’altres, amb un punt d’humor, com el seu rebuig a l’autoretrat, quan es pregunta, retòricament, si un s’imagina Napoleó fent-se un selfie amb cada un dels seus soldats després de conquerir les piràmides d’Egipte.

Puig es fixa en la Transició, que reivindica com el moment en què es va sublimar el diàleg i el consens. També fa una reivindicació de la Constitució, criticada per uns, llibre sagrat per a altres. En el fons, el punt on vol arribar Puig amb el seu diàleg es troba a la conclusió d’A i B: a “una democràcia honesta i justa”.